“A Catalunya ens autocensurem molt, i això té un preu”

Juana Dolores Romero Casanova (el Prat de Llobregat, 29 anys) és escriptora, actriu, practica la poesia visual i el videoart. Es considera una dona d’idees clares i assertiva. Vol ser jutjada per l’obra, no per la ideologia. Concilia cultura catalana i espanyola. Polièdrica en els referents, fa una cultura de classe, exigent.

Más información

Poesia catalana 2020: femenina, sense por i contra l’algoritme

Pregunta. Guanyar el premi Amadeu Oller de poesia suposa entrar en el sistema?

Resposta. Entres de manera simbòlica en un sistema, un circuit que és el de la literatura catalana amb obra publicada, i malauradament en la poesia catalana hi ha poques alternatives al marge del mercat.

P. Hi ha oportunitats artístiques aquí?

R. Oportunitats, no n’hi ha. Les polítiques culturals de Catalunya són nefastes. Hi ha una mediocritat generalitzada dins de la cultura de l’establishment. La meva oportunitat no té res a veure amb la cultura, sinó amb com es percep la imatge de l’artista a través de les xarxes socials, que és una manera de fer que pertany a la meva generació. Ja n’hi ha prou de demonitzar les xarxes. La meva oportunitat ha estat mediàtica, per les idees que vaig exposar en una entrevista a Núvol, i no té res a veure amb la meva obra, tot i que he de dir que la rebuda de la meva primera peça de teatre, Juana Dolores, massa diva per a un moviment assembleari, ha estat molt bona. La del poemari Bijuteria, no tant. I em sap greu, perquè vaig estar cinc anys escrivint-lo.

P. Potser és menys conegut el seu treball audiovisual.

R. A Temporada Alta m’han encarregat una peça de videoart. Va sobre el concepte d’erotisme en Bataille. El confinament va ser una oportunitat per treballar amb l’audiovisual. Vaig engegar projectes com (@hybris_viral), un artefacte cibernètic amb l’artista Sandy Moldavia, en què vam comissariar una exposició en línia amb 25 artistes, i una peça d’aquesta mostra era Limpieza, que vaig fer en dues nits.

P. I presenta peça a la Fundació Brossa.

R. Sí, Poema d’una dona heterosexual de carn i ossos a principis d’aquest segle. És una reformulació d’un treball de Guillem Viladot, Poema de l’Home, sobre els mecanismes de la poesia visual contemporània, i té en compte els mitjans digitals a l’hora de fer poesia visual. Viladot està per descobrir.

P. Fa anar molts referents.

R. La meva generació està travessada per la simultaneïtat de referents que pertanyen a l’alta cultura, a la normativa acadèmica i a la baixa cultura. La meva realitat proposa una tercera via a la distinció entre alta i baixa cultura.

El processisme ens ha fet mirar cap una altra banda. En 10 anys ens hem carregat la televisió pública en català

P. De Massa diva... se surt amb moltes emocions, però no estàs segur d’entendre-ho tot. Per exemple, cap on vol anar amb el “Perdonamos a Stalin, por metàfora”?

R. És una irreverència de classe. Perdonar un dogma que encara que contingui una idea justa i bella s’executa de forma terrible i violenta. L’art és el territori on això és possible, perquè no ha d’estar regit per qüestions morals ni pel políticament correcte.

P. Hi ha un moment a l’obra que mostra el seu cos mirant al públic. A qui desafia?

R. La peça té un to desafiant, però com a artista no tinc una voluntat desafiant. És molt difícil que una obra impacti sobre la realitat. No crec que l’art pugui canviar el món i això fa que els artistes siguem més lliures, tot i que no aprofitem aquesta llibertat perquè estem obsessionats que la nostra obra canviarà el món, remourà consciències.

P. Ha estudiat a l’Institut del Teatre. Què pensa de les denúncies per assetjaments?

R. L’únic que diré és que l’Institut és una institució podrida a nivell artístic i a nivell ètic. No vull dir res més.

P. Aquesta setmana ha promogut unes jornades sobre la manca de reflexió crítica a les arts escèniques, a l’art en viu.

R. És una batalla perduda. No vull ser crítica cultural. La crítica que hi ha és mediocre, purament descriptiva. T’enalteix o t’enfonsa, però no hi ha profunditat d’anàlisi.

P. Massa diva... té títol en català, però l’obra és en castellà.

Juana Dolores defensa que hi ha un conflicte més gran que el lingüístic: el de classe

R. Que Massa diva... estigui feta en castellà i l’enunciat dels actes i el títol en català és una decisió estètica. He volgut fer un solo performàtic que reflexiona sobre el dolor de l’individu exhibint la seva vulnerabilitat més enllà que abordi un desig de reconciliació entre la cultura catalana i l’espanyola.

P. És possible aquesta reconciliació?

R. No la volen.

P. Qui?

R. Els partits polítics, el poder. Els travessa un nacionalisme malaltís. La població està reconciliada a grans trets. No hi ha conflicte entre catalanoparlants i castellanoparlants; però sí que hi ha un conflicte més gran: el de classe. El processisme ens ha fet mirar cap a una altra banda. En 10 anys ens hem carregat la televisió pública en català. Jo soc una nena de la tele pública en català: TV-3 era de qualitat. S’han oblidat de defensar la cultura catalana perquè han construït una cultura catalana que no representa la població. És molt greu el que va passar l’1-O perquè la població vam posar el cos a cegues, votàvem per un projecte d’Estat sense definir. El poble va protagonitzar un gest de desobediència que no s’ha de frivolitzar, encara que el que va venir després no ha estat a l’altura. Quan es podia ser equidistant, jo no ho era. Ara que no es pot ser equidistant, soc crítica amb el que ha passat.

P. Es pot dir la veritat o és massa car?

R. Té un preu. A Catalunya ens autocensurem molt. S’ha polaritzat un panorama polític partidista que no representa la realitat de la població. Tu ara, quan votes, ho fas a uns eslògans i uns mantres que els mitjans es dediquen a reproduir.