Ínclita Llucieta Canyà

La consideració sobre les dones ha estat, al llarg de la història, tenyida adés de teologia, adés de filosofia, adés d’ideologia, molt sovint de mitologia, i poques vegades de sentit comú. La idea que els trobadors, els stilnovisti del XIII, Dante o Petrarca tenien de les dones, per exemple, és conseqüència de la devoció mariana i de la construcció d’un tòpic, força aliè a la realitat. La que en tenien els humanistes tardans, com Erasme, Lluís Vives o Fray Luis (La perfecta casada), ho té tot de pensament cristià, segons el qual la dona ha de ser exemple de virtuts i sotmesa al marit. Stendhal i Balzac en van parlar a bastament; Flaubert només la va presentar ja com a personatge de gran voluptuositat (Salambó), ja com a mestressa de casa amb el braç més llarg que la màniga (la senyora Bovary). Més tard van venir els decadentistes (des de Baudelaire fins a Emilio Carrere), que la van presentar com la figura exacta del mal i del dimoni. Després es va produir el moviment sufragista; i al cap d’uns quants anys, en aquesta mateixa tradició, es va forjar el feminisme tal com el coneixem avui. Potser darrerament la cosa ha fet un altre tomb, que ens estarem de considerar.

En aquest panorama, l’obra de Llucieta Canyà ocupa el lloc que va escaure a les “feministes conservadores”, segons les enciclopèdies. Era una dona molt espavilada, nascuda a la Bisbal d’Empordà, gran oradora i millor conversadora, i molt amiga d’homes de lletres, com ara Josep Maria de Sagarra. El 1934 va publicar un llibre, L’etern femení, que va tenir, en el pensament català (femení i masculí), tanta influència, mutatis mutandis, com al seu temps La imitació de Crist, de Kempis, o The Pilgrim’s Progress, de Bunyan. El llibre es va reeditar fins a mitjans dels anys 1950, sempre amb bones tirades.

Llucieta era una dona estupenda, carregada d’un sentit comú més empordanès que feminista, i va escriure aquest llibre (com els d’Erasme, els de Vives o el de Fénelon sobre L’educació de les noies) per guiar el comportament de les joves, les mares i totes les dones en un moment de progressiva transformació de la societat pel que fa a la consideració d’aquesta branca del gènere humà: o el tronc? Oferim ara un seguit de citacions d’aquell llibre, al peu de la lletra, perquè en treguin les conclusions que els semblin bé. Déu ens guardés de fer ideologia o dogmatisme sobre una qüestió que ha oscil·lat tant al llarg de la història, i més que pot variar.

Què pensava Llucieta de les noies que fan esport? “D’aquesta noia que es passa hores i més hores dins l’aigua fent la competència als peixos jo no en vull saber res. D’aquesta altra, joveneta, que juga al futbol amb la mateixa fúria que un minyó i que s’exposa a caure tan llarga com és, tampoc no vull saber-ne res. La dona és un esser distint de l’home. No és que sigui ni superior ni inferior; és simplement diferent. També és fer esport, cuinar, escombrar, rentar la roba, cavar les plantes del jardí, fer els llits, estendre la bugada”.

Però també deia que no es podia imaginar una adolescent que no s’apassionés per la literatura: “[una noia que no llegeix] és una enza en tota l’extensió de la paraula. Res de femme savante, amb aires d’homenot; però tampoc res de dona que passa per aquest món com un fantasma”. I sobre l’amor? “Creuen molts que l’amor és l’instint animal, l’exaltació dels sentits. Dissortats dels qui creuen això; dels que ho fien tot a la sexualitat. Els matrimonis que es celebren sota aquesta advocació estan predestinats al fracàs. Una vegada marcits els desigs físics no resta entre ambdós més que un abisme esparverador”. La Canyà era una mica cursi quan parlava del matrimoni, però aquest extrem, com d’altres que ara poden desplaure (i d’aquí tres segles potser no), només es devia al toc de catolicisme que impregna bona part de les seves reflexions.

També presenta un títol que avui resulta, almenys, enigmàtic. “Si el marit té amants és perquè la muller vol”. I, quant al divorci, expressa: “És per totes aquestes raons de pes que jo no puc admetre el divorci, i tantes vegades com calgui aixecaré la veu per dir el mateix, convençuda que compleixo amb el meu deure de dona cristiana”. Per contra, Llucieta té idees molt modernes sobre la higiene i l’alletament de les criatures: “Una de les coses de les que cal que la dona es preocupi és de la higiene i de la preparació del pit i, d’una manera especial, del mugró”. I, assenyadament: “Cada dia es demostra d’una manera més clara els grans benifets que devem a les vacunes. Amb tot, encara existeix aquell tipus de dones que no creu més que a mitges en l’eficàcia de les vacunacions”.

En fi: diu al seu llibre coses que agradaran als uns i unes, i disgustaran als altres i les altres. Però es tracta d’una obra en què resulta molt fàcil distingir la ideologia o el dogma, de les coses de pur sentit comú: és una distinció que avui costa molt de trobar en el debat sobre el feminisme.