Deu dies que van canviar Barcelona

Esglésies i convents cremant, una multitud que destrueix els arxius fiscals i de la policia, així com la primera indústria a vapor de la ciutat, i al cap de pocs dies, l’assassinat de l’ajudant del capità general. Podria ser el guió d’una pel·lícula, o també un episodi real i dur, però anecdòtic. I no, és ben bé una realitat: la Barcelona del juliol de 1835 i un dels esclats socials, en el naixement de la societat liberal, d’una importància cabdal. Es vivia en plena guerra carlina i es feia evident la contraposició de projectes socials i polítics entre la reacció, el liberalisme i els desitjos dels sectors populars. I en aquells deu dies (del 25 de juliol al 5 d’agost) les classes populars van prendre el protagonisme.

LA BULLANGA DE BARCELONA
Jordi Roca i Núria Miquel
Rosa dels Vents
288 pàgines
18,90 / @ 7,99 euros

No volien un trànsit controlat a una nova societat dirigida per un liberalisme de les elits. Reclamaven una altra forma de canvi, que limités les prerrogatives de l’Església i que donés veu al conjunt social i a les institucions locals, en una línia que també qüestionava el centralisme del naixent estat liberal. Aquest és el rerefons interpretatiu que Jordi Roca i Núria Miquel, autors de La bullanga de Barcelona, insisteixen a posar sobre la taula per entendre les violències d’aquell estiu de 1835, per no quedar atrapats per la potència de les imatges i anar al fons de la qüestió.

I és que la detallada reconstrucció dels fets és impactant: la multitud que assistí als toros (nou centre de sociabilitat), descontenta amb la mansuetud dels braus, protesta i inicia un recorregut cap al centre, mentre un altre grup assaltava les esglésies al crit de “Morin els frares!” per posar fi a una església reaccionària abocada a la causa carlina. Dos dies després, el capità general també era rebut a crits de "Mori Llauder, mori el tirà!”, i més tard el seu ajudant, el general Bassa, va llançar canonades d’avís des de les Drassanes i la Ciutadella, comminant la gent a tancar-se a casa. Aconseguí l’efecte contrari: va tenir tothom en contra, tant les autoritats liberals de l’Ajuntament com el gros de la població. Convertit en objectiu, va ser assassinat al Palau Reial i el cadàver arrossegat pels carrers fins que va ser llençat a una foguera. Els dirigents liberals estaven desbordats per l’acció popular i temien per les seves fàbriques, tal com es va confirmar amb la crema del recent estrenat vapor Bonaplata, tipus d’indústria que amenaçava els treballadors qualificats.

La bullanga canvià la fesomia de la ciutat: els espais religiosos més malmesos van deixar pas a llocs on s’emplaçarien mercats, com la Boqueria, o edificis civils, com el Liceu. Però, sobretot, va posar sobre la taula el paper polític dels sectors populars, útils contra els carlins, però que en ocasions desbordaven els liberals de posició benestant. Per això la bullanga es va convertir en un terme pejoratiu, només superat per la patuleia, despectiva manera de dir als qui van sortir al carrer. Gravats de l’època reproduïts al llibre mostren la duresa de les jornades, però sobretot l’ímpetu desbordant del poble barceloní.

Tanmateix, els autors remarquen que "la bullanga no fou una explosió de violència popular en un moment puntual”, sinó que cal situar-la en el procés de la revolució liberal. Va accelerar-ne el ritme, va fer caure un govern i va situar Barcelona com un referent a l’hora de desafiar les monarquies reaccionàries. L’accent en aquesta nova mirada de més llarg abast és la principal aportació d’un llibre molt ben documentat, i amb totes les claus per ressituar la rellevància d’aquell estiu de 1835.