Un quadre català en l’òrbita comunista de Trotski

Una de les pintures més destacades del misteriós i extravagant pintor Aleix Clapés (1846-1920), amic i col·laborador de Gaudí, ha aparegut més d’un segle més tard durant el qual no se’n va saber res. Es tracta d’El peó, pintada i exposada a la sala Parés de Barcelona el desembre de 1886, quan va rebre més elogis que altres obres de Ramon Casas i Santiago Rusiñol que també es van exposar llavors. Aquell any se li va perdre la pista i no es va tornar a veure, una desaparició que s'atribuïa, entre els descendents del pintor, que la pintura havia estat adquirida el 1920 per ni més ni menys que Lev Trotski a París per dos milions de francs i que després s'havia emportat a Moscou, al museu del Kremlin.

És el que sempre explicava Teresa Clapés, la filla del pintor, que, a més, assegurava que fins als anys quaranta tenia un rebut de la compra i una carta, signada a mà per Josef Stalin, que corroborava la presència de la pintura a Moscou. “Però en aquell moment la meva àvia la va cremar perquè no era bo tenir a casa cartes com aquella”, explica Antoni Real Martí, besnet del pintor.

Ara que el Palau Güell acull una mostra dedicada a aquest pintor de figures lúgubres i enigmàtiques, el quadre d'El peó –en el qual es representa “un vell i infeliç miner, gairebé nu, sense carn ni forces, que arrossega el carretó de mineral al llarg de la fosca galeria subterrània... Una pàgina de la misèria social que sembla una il·lustració del Germinal de Zola”, segons la premsa de l'època en la qual es va exposar– ha aparegut a Barcelona en una col·lecció privada i, pel que sembla, no ha sortit mai d'aquesta ciutat.

Ho expliquen els historiadors de l'art Carlos Alejandro Lupercio i Josep Casamartina al saló principal del Palau Güell, que acull uns dels frescos més destacats del pintor, i molt a prop de la mostra Aleix Clapés. L'enigmàtic pintor de Güell i Gaudí (visitable fins al 30 de maig), que han comissariat a quatre mans. En l’exposició s'han reunit, per primera vegada, bona part de les obres d'aquest artista, sobretot retrats de la burgesia gens complaents i algunes escenes de sants que semblen inspirats en la pintura espanyola del Segle d'Or.

Lupercio i Casamartina van explicar, durant la presentació del catàleg, que era difícil que hagués estat Trotski qui hagués comprat el quadre. Primer, perquè el 1920 estava força entretingut amb la revolució a Rússia. Tampoc semblava gaire versemblant que pagués una quantitat tan desorbitada per l'obra. “La meva àvia no mentia mai”, va intervenir Real Martí, assegurant que el quadre sí que havia viatjat tan lluny malgrat les seves considerables dimensions (123 x 153 cm). “El que no tenim gens clar és que es paguessin dos milions de francs perquè a la família mai s'han vist i el besavi va morir pobre”, va explicar Real.

El cas és que la mostra de Clapés es va inaugurar el desembre passat sense aquesta obra. En aquell moment, un altre historiador de l'art, Joan-Francesc Ainaud, va contactar amb el museu rus interessant-se per la possibilitat que la tela fos allà. Al cap de pocs dies va rebre una carta del museu en la qual s'assegurava que no tenien constància del quadre ni del seu autor per aquelles terres.

Paral·lelament es va saber que l'obra no havia sortit de Barcelona i que tot aquest temps ha estat al passadís d'una casa de la part alta de Barcelona, al costat de dues obres més de Clapés: Responsos i Frare. Era allà després que el col·leccionista (d'art oriental, mantons de Manila i pintures) Joan Artigas-Alart la comprés, no se sap si després de l’exposició a la sala Parés o si el desembre de 1920, quan la filla de Clapés va organitzar una mostra amb les seves obres privades per recaptar fons precisament després de la mort del pintor.

Però l'aparició d’El peó, que s'acaba d'incorporar a l'exposició després d'una petita intervenció de neteja i consolidació realitzada per tècnics de la Diputació, no ha resolt el misteri de la pintura amb Trotski i Stalin.

Se sap que existeix una altra versió d’El peó més petita perquè es va publicar al número especial de la revista Día Gráfico després de la mort de Clapés, el desembre de 1920. S’hi veu el mateix personatge, però no tan abatut i amb ganes de continuar tirant del carretó.

Es tracta d'una obra de mida més petita que porta per títol Vell tirant d'un carretó. “Aquesta és la que va comprar Trotski”, va assegurar el besnet del pintor. Podria ser perquè, per la seva mida, va poder viatjar a París i Trotski, que era allà el 1916, la comprés. Aquest quadre, com altres de Clapés, està desaparegut i potser és l'obra que es va endur a Rússia un dels seus líders comunistes més destacats i que, com passa a molts museus del món, l'obra no estigui ben inventariada. El misteri, doncs, continua.