Balanç provisional

Un any llarg de pandèmia dona per a molt. Tant que de vegades sembla com si algunes de les vivències acumulades i les normes imposades s'hagin diluït entre la boira de l'oblit. Són les més anecdòtiques, encara que no per això les menys controvertides. Aquí tenim l'exemple de l'ús de mascaretes a les platges i piscines. Un acudit si no fos perquè s'ha imprès al BOE, una publicació seriosa. Un despropòsit que formava part del decret del juny passat que definia la nova normalitat i que en el seu lent passeig per les Corts per convertir-se en llei ha acaparat, mesos després i ara que no hi ha processons tradicionals, tota l'atenció de les vacances de Setmana Santa.

Els senadors socialistes han admès l'autoria de la pauta fruit de la preocupació que van suposar els aerosols com a vehicle de transmissió i contagi en aquell incipient estiu de constants disquisicions científiques. I després de consultar amb el ministeri i considerant-la una millora tècnica van incloure el matís sense donar-se ni tan sols un descans per imaginar-se les conseqüències de la relliscada. Hauria estat més lògic mantenir la prohibició d'accés als recintes com ja passava fins llavors, però el pes de la maltractada economia d'un país de sol i platja no permetia continuar desafiant el destí de tantes empreses i famílies més preocupades ja llavors per la salut de les seves butxaques que per la dels seus cossos.

També va d'això. Del control de la societat sobre la qual pesa més la desconfiança que la responsabilitat

A la vista de la revolta autonòmica, el Govern central s'ha vist obligat a fer marxa enrere aquesta mateixa setmana, ha rebaixat la controvèrsia i només s'exigirà l'ús de mascareta en aquests supòsits si s'està passejant per la platja però no si s'està exposat al sol ni, per descomptat, banyant-se, encara que no s'estigui nedant ni fent exercici. Dit, escrit i llegit així, sembla un disbarat majúscul, com si fos herència de Celtiberia Show, de Luis Carandell, però que també obliga a preguntar-nos quantes incongruències semblants s'hauran colat entre les més de 3.000 normes i imposicions aprovades durant tot aquest temps etern i fugaç alhora. Primer de tot, per la fatiga de les restriccions. Segon, per la capacitat humana de mirar enrere i adonar-se que tot passa i tot roman, però això nostre és passar, passar fent camins, camins sobre la mar. Precisament.

No sembla, no obstant això, que les paraules d'aquest famós poema d'Antonio Machado hagin estat presents entre els qui s'han vist davant del repte de prendre dures decisions i dictar propostes impopulars que, en part, continuen condicionant les nostres vides i coartant la nostra llibertat. Especialment en els aspectes en què el temps i l'experiència haurien ajudat a evitar anades i vingudes, restriccions i permisos, discussions estèrils i debats innecessaris amb l'objectiu de dibuixar un fals consens. Perquè també va d'això. Del control de la societat sobre la qual pesa més la desconfiança que la responsabilitat, la sospita que la convicció i el recel que la tranquil·litat. En cas contrari haurien predominat suggeriments i no imposicions, com han fet altres països on el balanç provisional ha acabat sent més o menys el mateix. Amb els seus errors de càlcul i els seus dubtes raonables, com ha passat a Suècia, Suïssa i Holanda, però amb la seguretat que, descomptant els abusos puntuals, la conducta general de la ciutadania seria tan generalment responsable com prudent. I a la vista del que s'ha comprovat en aquest país, així també han anat les coses pel que ens hi va.

Un de cada quatre ciutadans espanyols va tenir por de morir de covid durant els primers 12 mesos del seu domini, que un terç va plorar pels estralls de la pandèmia

En paral·lel, la salut mental que tant va molestar un diputat del PP davant la preocupada pregunta que Íñigo Errejón va plantejar al Govern s'està cobrant nombroses baixes i continua sent motiu de temor dels especialistes. La factura que ens passarà col·lectivament aquest episodi per a la història ho farà fins i tot malgrat la capacitat d'oblidar detalls i capítols d'un serial que va renovant temporades i oferint raons per continuar nodrint la creativitat dels guionistes més acreditats.

Diu el CIS que un de cada quatre ciutadans espanyols va tenir por de morir de covid durant els primers 12 mesos del seu domini, que un terç va plorar pels estralls de la pandèmia, més del 40% va patir alteració del son i la meitat de la població va notar la pèrdua d'energia. Aviat és dit. I tot això malgrat la impossibilitat de retenir algunes condicions que el temps ha convertit en minúcies. O així podem haver-ho decidit també per qüestions de salut mental. Per exemple, que l'obligació de l'ús de la mascareta no es va imposar fins al 20 de maig, quan ho va publicar el mateix BOE. Els dos primers mesos de confinament, quan les terribles dades sanitàries semblava que no tenien fons ni final, era un simple suggeriment que, casualment, coincidia amb la seva falta d'existències. És només un record.