Antoni Campañà, fotògraf total
Una gran retrospectiva al MNAC, dues exposicions temàtiques i un nou llibre de Comanegra recuperen un dels grans fotògrafs catalans del segle XX
M’enganxa un vailet que no tenia ni 14 anys. Jo duia un carnet de la UGT en una butxaca i un de la CNT a l’altra. Vaig treure el de la CNT perquè vaig pensar que n’era i no sé si vaig encertar. Aquell noi volia matar-me perquè havia fet fotografies. I aleshores li vaig dir: ‘Porta’m al sindicat’”. Els anarcosindicalistes queden astorats. Ha situat la miliciana, amb mocador al coll i granota, al capdamunt de la barricada a la cruïlla de la Rambla amb el carrer Hospital. Li ha fet sostenir la bandera de la CNT-FAI estesa i ha disparat quinze instantànies contrapicades.
A les acaballes del juliol de 1936 s’ha creat una de les icones de la Guerra Civil. Caldrà esperar, però, més de vuitanta anys per saber que el fotògraf és Antoni Campañà Bandranas, tal com expliquen el seu net, Toni Monné, i l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta al catàleg de la retrospectiva que li dedica el Museu Nacional d’Art de Catalunya des d’avui.
“Campañà és de la categoria de Josep Brangulí, la nissaga Pérez de Rozas, Agustí Centelles o els tres reis mags (Josep Maria Sagarra, Josep Gaspar i Pau Torrents). Si no és tan conegut com aquests altres fotògrafs catalans és perquè la seva obra ha quedat atomitzada i disseminada. És d’aquells de qui se n’han vist moltes fotos, però fins que no s’exposen no se n’associa l’autoria”, contextualitza per a Quadern Ricard Marco, fundador i membre de Fotoconnexió, l’associació de fotògrafs, arxivers, historiadors, col·leccionistes i investigadors que promou l’estudi de la fotografia.
“Ha estat un fotògraf conegut de manera fragmentària al llarg del segle XX. Per a uns, a través de les imatges artístiques pictorialistes; per a d’altres, per les fotografies esportives o per les postals, però fins ara no s’havia pogut analitzar de manera retrospectiva per presentar-lo globalment, no només des de les seves extraordinàries i particulars fotografies de la Guerra Civil”, explica Gonzàlez Vilalta a aquest suplement. Cinc imatges poden fixar la seva figura i trajectòria.
1. Encaixar les peces
L’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà. Tensions d’una mirada (1906-1989) al MNAC, que comissarien Gonzàlez Vilalta, Monné, el periodista Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray, conservadora del departament de fotografia del museu, presenta 367 fotografies i documents que repassen la seva trajectòria —la meitat de les quals de la rereguarda barcelonina durant la guerra— i es podrà veure fins al 18 de juliol. El museu, que ja tenia un fons Campañà, incorporarà una seixantena de bromolis seus en dipòsit.
Dues capses vermelles al fons d’un garatge propietat del fotògraf a Sant Cugat del Vallès, amb més de 5.000 negatius i 700 fotografies positivades que la família va trobar per atzar el 2018, és l’origen de les fotografies de Campañà sobre la Guerra Civil, l’entrada de les tropes rebels a Barcelona i les setmanes posteriors a la retirada republicana que conformen el gros de l’exposició del MNAC i de les altres dues mostres d’aquesta primavera. El novembre de 2019, Comanegra va publicar-ne una selecció, La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà, en una edició en català i castellà de Garcia-Planas, Gonzàlez Vilalta i el fotògraf David Ramos. L’octubre passat, Seuil va presentar-ne l’edició francesa, La boite rouge.
Acabada la Guerra Civil, la Sección de Fotografía de la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda va ordenar requisar les fotografies existents per identificar els enemics del règim. Campañà va dipositar les seves a l’Arxiu Mas, oficialitzant-les. Només un grapat s’havien publicat a La Vanguardia Española, encara no mitja dotzena el 1939 a ¡Hay Pirineos! Notas de un Alférez en la IVª de Navarra sobre la conquista de Port-Bou, d’Ernesto Giménez Caballero, ideòleg del feixisme espanyol, i també una desena al de Francisco Lacruz, El alzamiento, la Revolución y el terror en Barcelona (1936, 19 Julio-26 Enero 1939), del 1943. Es desconeix com i quan Campañà les va retirar de l’arxiu veient que, en efecte, servien per delatar fins i tot coneguts i familiars. I va decidir amagar-les.
2. Campañà per Campañà
El fotògraf mira a la càmera recolzat a la finestreta del Plymouth P4 Sedan amb l’uniforme del cos de l’aviació republicana, en el qual serveix com a xofer. Nascut a Arbúcies el 1906, la seva vida ha transcorregut lligada al barri barceloní de Sarrià, on treballava el pare, contractista d’obres. Amb estudis inacabats de peritatge mercantil ha començat a treballar en una botiga de fotografia, la passió i professió que ja no l’abandonarà. Amb dotze anys ja fotografia.
Als anys vint es dedica a la fotografia experimental i forma part, amb el seu admirat Joaquim Pla Janini i amb Emili Godes, entre altres, de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, fundada el 1923 per fomentar i divulgar la fotografia. Influït per un dels seus membres, Claudi Carbonell, referent del bromoli pictoralista (fotografies amb aspecte d’aiguafort), aprèn aquesta tècnica complexa. El 1933 Campañà fa una de les seves fotografies més conegudes i premiades, Tracció de sang, dos cavalls de tir des d’un angle contrapicat. Gairebé tot a la seva vida gira entorn de la imatge. Aquell mateix any aprofita el viatge de noces a Munic per fer un curs amb el fotògraf Willy Zielke.
Campañà esdevindria aviat expert en revelat i agent de la casa Leica, marca cabdal per entendre l’esclat del fotoperiodisme. Treballa per a El Día Gráfico, el diari republicà propietat de Joan Pich i Pon, on també destacarà Agustí Centelles, i a La Vanguardia. Es dedica a la fotografia artística i sobresurt en el corrent pictorialista, amb premis internacionals. Fotografia els pobles d’Andalusia, Aragó i Catalunya, el retorn de la presó de Lluís Companys l’1 de març de 1936 i la final de Copa de la República a València entre el Barcelona i el Reial Madrid a finals d’aquell juny.
Quan esclata la Guerra Civil, Campañà ja té trenta anys. Catòlic i, segons la seva família, proper a Acció Catalana Republicana, es troba en canvi fent de reporter a la rereguarda barcelonina per a l’Oficina de Propaganda de la CNT, la conselleria de Defensa i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, aquí amb el gran fotògraf Pere Català Pic. Fotografia els anarcosindicalistes de la CNT-FAI en tot el seu apogeu i la revolució amb totes les seves cares.
Tement per la seva vida, Campañà s’enrola voluntari. Creu que l’enviaran “a tirar tiros”, però el 1937 el destinen a xofer del servei d’intendència de les forces republicanes de l’Aire. Aprofitarà aleshores per immortalitzar els seus companys motoristes a cavall de les Norton i els soldats de l’Exèrcit de l’Aire al quarter del Bruc. També per deixar-se immortalitzar ell al costat del Sedan. Durant la guerra, acabarà fent més de cinc mil fotografies.
3. Paisatge després de la retirada
Un soldat de la IV Divisió de Navarra sotja des de les altures com es fonen el Pirineu i el Mediterrani a Cervera de la Marenda. Observant la fotografia es pot sentir de fons la Tramuntana. És una de les 60 imatges que conformen l’exposició L’endemà de la retirada. Portbou, 1939: autoretrat de l’absència, organitzada pel Museu Memorial de l’Exili i que es podrà veure a la Jonquera del 10 d’abril al 26 de setembre. La majoria formen part d’un reportatge fotogràfic d’un centenar d’imatges que l’editorial Comanegra aplega en un llibre catàleg, juntament amb d’altres de la Guerra Civil i de la postguerra. Gonzàlez Vilalta, que l’ha comissariat, n’ha fet la introducció.
Després d’entrar a Barcelona el 26 de gener, l’exèrcit de Franco ha continuat cap al nord seguint, entre altres rutes, la reculada republicana pel litoral fins al coll de Belitres, un pas de frontera per on creuen, entre gener i febrer, unes cent mil persones dels gairebé 450.000 exiliats. Un trànsit que la publicació L’Indépendant de Perpinyà, el 28 de gener, quan la frontera s’obre, qualifica de “magma terrorífic de vianants i vehicles que no avancen ni cent metres en una hora”. Els rebels arriben a Portbou el 10 de febrer.
I Campañà? En el moment de la retirada, el xofer deixa el seu cap, el major Ramon Maria Dou i Abadal, a Vic. Ell, però, en comptes de marxar a l’exili gira cua i es lliura als ocupants al quarter del Bruc. Segons la família, l’enginyer, pilot i militar franquista José Ortiz Echagüe, referent del pictorialisme, l’ajuda en una depuració exprés. Campañà, gràcies a “Don José”, el 21 de febrer fotografia la desfilada de la victòria de les tropes del nou règim pels carrers de Barcelona.
Pels volts del seu 33è aniversari, el 15 de març, Campañà deixarà Barcelona per fotografiar les restes de la retirada. Què el motiva a anar-hi? No se sap. Un encàrrec, una necessitat personal? El que hi troba, diu Gonzàlez Vilalta a la introducció del volum de Comanegra, són “soldats amb uniformes diferents, i els que no hi són. Els que ja han marxat. Un assaig de petita fortalesa i roques i més roques, cotxes i més cotxes estimbats. Sense cadàvers visibles en el seu reportatge, i sense gaire interès de ningú, el fotògraf retrata un no-lloc tractant amb exquisida bellesa les ruïnes efímeres”. Setmanes abans Agustí Centelles també ha fotografiat, gairebé, la mateixa ruta mentre emprèn l’exili.
4. De la rereguarda a la postal turística
El fotògraf es ressitua i s’afilia a la sindical falangista, de la mateixa manera que abans ho havia fet a la UGT i CNT. A la primera pàgina del butlletí castellanitzat de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que lloa Franco en l’editorial del primer trimestre de 1939, continua apareixent el mateix anunci que l’any anterior en català: Boada y Campañà. Artículos fotográficos. La botiga és avui Foto Boada, la més antiga de venda de càmeres de Barcelona, al carrer Tallers. El 1942 Campañà va obrir-ne una de pròpia a la rambla de Catalunya.
“És un dels fotògrafs catalans més complets. Té múltiples facetes. El vessant artístic del pictorialisme, la didàctica amb el llibre Orientaciones fotográficas de 1946 que escriurà amb Ortiz Echagüe, la col·laboració amb el cartellisme i la publicitat, el reporterisme, la producció de les primeres postals en color a Barcelona o el vessant com a empresari amb les botigues”, enumera Marco a Quadern.
Les fotografies de Campañà dels anys trenta s’insereixen en els corrents provinents d’Alemanya i Rússia de la Nova Objectivitat i la Nova Visió. Les fotografies de la CNT-FAI són fetes des d’un vessant més artístic, amb diagonals i angles aconseguits amb càmeres Rolleiflex “amb rotllo de placa, amb pel·lícules més grosses, més lentes i aparatoses, que requereixen una preparació”, explica Marco.
En canvi, les imatges que mostren la quotidianitat de la rereguarda o de les restes de la retirada ja estan fetes amb la Leica de pel·lícula petita de 35 mm, “més compacta, que fa una fotografia més realista i adaptada al reportatge del fotoperiodisme”, afegeix l’estudiós.
El fotoperiodisme durant la Guerra Civil incorporarà les innovacions tècniques i modernitzarà la informació gràfica. Fotògrafs i fotografies es converteixen en icones: Robert Capa, Gerda Taro, David Seymour Chim, el mateix Centelles... “Campañà, però, no és un fotògraf compromès, com poden ser tots aquells; el què ell busca és entendre abans que prendre partit en una guerra que no és ben bé la seva”, creu Gonzàlez Vilalta. “Cerca la bellesa en moments difícils”, rebla el director del MNAC, Pepe Serra, al seu text del catàleg del museu.
El 1952, amb el fotoperiodista represaliat Joan Andreu Puig Farran, constitueix una empresa, amb l’acrònim CYP, dedicada a fer fotografia per a postals turístiques que destaquen perquè són en color.
També confeccionen una vintena de guies turístiques, com les de Mallorca, la Vall de Boí o la Costa Brava, en un camp en què havia estat pionera la Societat d’Atracció de Forasters. Vint anys més tard, Campañà i Puig Farran es dividiran el negoci i cadascú es quedarà amb una zona de Catalunya i les Illes per treballar.
5. Entre la Seat i el Barça
Després de rebre el primer Gran Premio de España de Fotografía, Campañà va calcular el 9 de maig de 1952 a El Correo Catalán que havia “tirat i revelat uns cent mil clixés” fins aleshores. Una barbaritat. Fundador del diari esportiu Dicen el 1952, col·laborador entre altres de capçaleres assenyalades de l’època com Lean, Vida Deportiva, Arriba, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Destino i La Vanguardia, en aquesta dècada va abandonar la fotografia artística per obrir-se a nou camps.
I és que Ortiz Echagüe, president en funcions executives de la Seat, li ofereix ser el fotògraf de l’empresa d’automòbils del règim. A partir d’una cinquantena de fotografies d’aquest moment, Gonzàlez Vilalta, Monné i Garcia-Planas comissarien L’estètica de la modernitat mecànica. Les imatges, que es podran veure del 24 de març al 31 de maig a la Casa Seat, al passeig de Gràcia de Barcelona, comprenen l’interès del fotògraf pels automòbils i per l’encreuament de la modernitat urbana i la bellesa idealitzada del món rural.
En paral·lel, Campañà es va convertir en un dels mestres de la fotografia esportiva. Va seguir en especial el Futbol Club Barcelona i va esdevenir el reporter oficial de la construcció del Camp Nou. Com expliquen Monné i Gonzàlez Vilalta, va tocar tantes tecles, sense parar mai, que “va devorar-se a si mateix”, sense temps per aplegar la seva feina en volums o en exposicions més enllà de les que li dedicaven agrupacions locals.
Campañà va morir el 28 de juny de 1989 mentre a la Sala Arcs de la Fundació Caixa Barcelona s’exposaven una norantena de fotografies seves amb el títol Transformacions d’un instant. Marta Gili, comissària d’aquella mostra, explica a Quadern que “Campañà només volia exposar el que considerava la seva fotografia artística i em va dir que en tenia de la Guerra Civil, però que no les volia ensenyar; jo vaig intuir que per por per aquella precarietat emocional que a ell i a tants altres havia sumit la guerra”. De tota manera, Gili sosté que “les imatges haurien tingut una recepció diferent aleshores perquè totes canvien amb el temps i en cada moment ens diuen una cosa diferent”.
L’actual directora de l’École Nationale Supérieure de la Photographie d’Arles coincideix que Campañà “és un dels fotògrafs catalans importants de la seva època” i que la troballa atzarosa de les capses vermelles “amb la seva càrrega èpica, lírica i fílmica, com en els casos de les maletes recuperades d’Agustí Centelles o Robert Capa, ha servit per restituir-lo”, juntament amb les diferents exposicions i catàlegs d’aquesta primavera. Contra el que podia esperar el seu autor, ha empès a posar fi a la disgregació de la seva obra i ha esperonat la seva concepció com a fotògraf total.
En plena eclosió Campañà, Televisió de Catalunya emetrà un documental al programa Sense Ficció aquesta primavera sobre ell, mentre que pel 2023 Gonzàlez Vilalta, Monné i Garcia-Planas preparen una nova exposició centrada en la Guerra Civil a l’espai expositiu del Pavillon Populaire de Montpeller. Vuitanta-cinc anys després de fotografiar la miliciana anarcosindicalista, l’aventura fotogràfica de Campañà pren volada.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
