Records davant el FOC

Eren quatre gats, ingenus, però tenien una decidida voluntat d’implicar-se en la lluita contra la dictadura. També eren joves i aprenents en l’acció política. Aquest seria el retrat telegràfic que Isidre Molas (Barcelona, 1940) rememora dels seus anys de militància al Front Obrer de Catalunya, el FOC, situats als anys seixanta, a Quan tot ens semblava possible. Era un grup heterogeni, on confluïen experiències vitals diferents, i on el protagonista va descobrir ja en el primer moment que “era evident que encara hi havia classes”. Cert, perquè malgrat el nom de l’organització, molts dels seus membres eren joves universitaris de famílies benestants que formaven un bloc diferenciat dels pocs militants obrers.

 Molas relata una experiència prèvia, a la Nova Esquerra Universitària, que en una primera reunió només eren quatre persones, un dels quals Pasqual Maragall, a qui havia conegut casualment a la universitat. Eren pocs i joves, també els obrers que provenien d’organitzacions obreres catòliques com la HOAC. “Com tothom sap, les generacions no existeixen, però resulta que n’hi ha, i una començava a treure el caparró”, afirma Molas, i així és si s’observa l’edat dels qui arrencaven aleshores amb el seu compromís polític. Joves que a més no volien ser continuïtat de cap experiència d’abans de la guerra.

Molas ofereix un interessant retrat personal dels noms referencials del FOC: José Ignacio Urenda és vist com la peça central de l’organització; Alfons Carles Comín, “més un profeta desarmat que un dirigent polític de masses”; Antoni Jutglar és l’abrandat; José Antonio González Casanova era el defensor del socialisme iugoslau autogestionari i federal; Maragall, “resistent i tenaç”; Josep Maria Vegara, “l’intel·lectual polític amb més gruix i rigor del FOC”; així com l’obrer més destacat, Daniel Cando, que derivaria cap al maoisme.

Són tots ells uns personatges que actuen en plena etapa del desenvolupament econòmic, que provocà intensos debats sobre com enderrocar la dictadura. Pensaven que el FOC havia d’aconseguir una revolta espontània contra el règim i el capitalisme, pretensió que ara Molas considera infantil, però que justifica perquè “no sabíem res de res, podíem sumar la gosadia de l’ingenu en política amb la ignorància dels secrets de la vida”. A finals de la dècada, el FOC va entrar en una dinàmica de radicalització: volia proletaritzar tots els militants i, a parer de Molas, va caure en un “marxisme primitiu”. El resultat va ser curiós: el FOC va implosionar. Els seus militants van seguir actius, però cap grup va reclamar-ne la continuïtat, en bona mesura perquè van prendre camins ben diversos, i ningú en reclamà l’herència.

Explicat des de l’experiència personal, mostrant-ne sense por les contradiccions, la memòria de Molas dels anys del FOC és la de qui seria més endavant un referent intel·lectual i institucional del catalanisme del PSC, del qual recentment s’ha traduït al castellà El federalisme vist per Isidre Molas, en què a través d’una entrevista ressegueix el fil de la idea federal, des de Montesquieu i Kant fins a Pi i Margall, Almirall o Rovira i Virgili, i on conclou que l’estat de les autonomies no és un estat federal, però pot funcionar com un estat federable. Des del passat activista al FOC a les reflexions del catedràtic de dret constitucional, no hi ha dubte que val la pena llegir aquests llibres.