La temptació Macron

En la política democràtica la intuïció i la paraula han estat determinants en la configuració dels lideratges. Sens dubte, la realitat és molt més exigent que les idees amb les quals un arriba al poder, però el que dona rellevància a un dirigent polític és la capacitat de transmetre confiança, és a dir, de tenir prou solidesa i sentit de l'orientació per avançar entre els obstacles sense perdre el nord. Això exigeix cultura política però sobretot una peculiar habilitat per manejar els mecanismes del poder sense deixar-se atrapar del tot. En els últims temps, no obstant això, immersos en el món de la comunicació digital i amb els assessors de comunicació manufacturant missatges i determinant targets, l'univers polític apareix cada vegada més ple d'apostes efímeres que en arribar al poder no triguen a esvair-se en l'aire. Aquesta frivolització de la política provoca respostes reactives en forma de discursos forts i excloents que busquen la legitimació apel·lant a principis transcendentals.

El president Sánchez és un polític actual perquè conjuga una descaradura amable amb una certa intuïció, que li ha permès sortir guanyador d'apostes arriscades, i també un alt grau de versatilitat per moure's en un espai ideològic ampli. Ningú donava un duro per ell quan l'aparell del PSOE el va descavalcar el 2016 i, no obstant això, va muntar sobre el malestar de la militància i va derrotar Susana Díaz, la candidata dels barons del partit, i va aconseguir el comandament. I tampoc entrava en els càlculs que dos anys després seria capaç de descavalcar Mariano Rajoy amb una moció de censura. Una vegada es va veure ja en el camí de la porpra suprema va exhibir la seva presumpció de polivalència, que li va costar una repetició electoral fins a arribar a l'actual govern de coalició. Semblava que amb això es donava ja per assentat al territori de l'esquerra i, no obstant això, no ha deixat mai de mirar a la dreta, pel que pogués passar.

El xoc inesperat de la pandèmia ha marcat una aturada quan el Govern encara s'estava instal·lant i la dreta descol·locada intentava resituar-se. La dreta va caure en la temptació de jugar amb els morts, i Sánchez ho va capitalitzar, fins que els seus adversaris se'n van adonar i van abaixar el to. Ara, quan a poc a poc sembla que s'obren les expectatives de futur, torna el joc tàctic. Està provat que a Sánchez no li agrada estar-se quiet. I tot i que la coalició aguanta molt millor del que calia esperar, el president se sent còmode en un joc de retrets controlat, que ell mateix alimenta amb les seves ambigüitats. La consolidació de Vox –reforçada pel resultat en les eleccions catalanes– podria tenir com a efecte indirecte que Pedro Sánchez entrés per la via de la temptació macronista. I alguns gestos recents donen motiu per pensar-ho.

Després del 14-F la dreta ja viu directament en el desconcert. El futur de Ciutadans és tan precari que ara mateix se'l situa entre la incorporació al PP i la irrellevància. El PP –amb el desastre català i el carrusel judicial de la corrupció– va de tràngol en tràngol, amb Vox collant-los en la mesura en què ha vist que no és impossible conquerir el lideratge de la dreta. De manera que els ulls de Sánchez brillen amb la consigna que va portar Macron a la presidència en un temps fulminant: “d'esquerres i de dretes alhora”, molt pròpia en uns temps en què el factor identitari desdibuixa l'ideològic. Una operació de risc, perquè el PSOE és formalment reconegut com el primer partit de l'esquerra i no queda clar que tots els seus votants el seguissin en l'aventura. Però la temptació ja hi és: un PSOE d'ampli espectre, amb una dreta dividida i una esquerra empetitida. Astúcia estratègica o pèrdua del sentit de la realitat?

Costa entendre que tenint ara una majoria relativament consolidada, que difícilment podrà ser assetjada a curt termini per una dreta fragmentada, es puguin córrer riscos que poden ser una trampa. Una aventura que podria sortir cara al país i aquí no tenim ni un sistema electoral ni una tradició de desestiment republicà per aturar l'extrema dreta. Però el que distingeix el poder és l'arbitrarietat. I a més de mantenir els seus socis en suspens, els equilibris de Sánchez poden ser una manera de defugir, en nom de la falta de consens, la responsabilitat que li correspon en aquest moment: reformar, reformar i reformar.