La tornada al poble del maqui El Rubio, 66 anys després

Més de 60 anys buscant amb insistència el cadàver del seu pare han fet que Lidia Serrano trobés la resposta que justifica tanta obstinació: "Per què havien d'estar els ossos allà, si aquell no era el seu lloc?". La filla de Francisco Serrano, el maqui aragonès amb el sobrenom d'El Rubio, podrà, per fi, enterrar-lo prop de casa seva, a Castellot (Terol). El Departament de Justícia de la Generalitat, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica, ha confirmat que l'esquelet recuperat en una fossa del cementiri dels Reguers, a Tortosa (Terra Alta), correspon a Francisco Serrano Iranzo, abatut en un tiroteig la nit del 3 d'agost del 1954. L'ADN dels ossos ha coincidit amb el perfil genètic de la seva filla Lidia.

"La primera vegada que vaig anar-hi em vaig emocionar molt", recorda la dona, de 84 anys, evocant la visita a la fossa on se sospitava que podia ser el seu pare. Aquell viatge als Reguers, al novembre, començava a suturar una ferida mai cicatritzada en l'ànima de la Lidia. Ella tenia 9 anys quan el seu pare va haver d'escapar-se de casa per evitar que els franquistes el capturessin. El Francisco, "un home treballador, callat i reservat", segons la família, va marxar cap a la muntanya i es va convertir en El Rubio. La seva llegenda com a maqui adscrit a l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó va créixer a mesura que se li atribuïen aventures a les muntanyes del Maestrat, moltes vegades acompanyat del seu soci de viatge: La Pastora. "El meu pare era republicà, no comunista", matisa la Lidia, dolguda i ressentida per la situació de desemparament en la qual van quedar els maquis una vegada que Santiago Carrillo i el Partit Comunista es van desentendre de la seva lluita. El Rubio va passar llavors a ser un buscavides, un bandoler que planificava fer el gran cop i aconseguir un anhelat botí que li possibilités enterrar la fam i la misèria. Segons els càlculs fets per ell i La Pastora, aquest assalt de rèdits opulents havia de ser a la masia de la família arrossaire Nomen, als Reguers, prop de Tortosa. "Són els industrials més rics d'Espanya", li diu El Rubio a La Pastora, en un diàleg entre ells que recrea Alicia Giménez Bartlett en el seu llibre Donde nadie te encuentre (Premi Nadal 2011). "Cal trobar-se en aquestes circumstàncies per saber de què podem ser capaços", argumenta Ángeles Castel, neta del Francisco. "M'imagino que el meu avi no tenia més remei que entrar a les masies i demanar el que fos", justifica. "Ell no tenia cap problema amb ningú fins que va haver de marxar a la muntanya i llavors jo no tinc ni idea de la vida que devia portar", raona Lidia Serrano.

Aquella nit, armats i afamats, la parella de fugitius va sorprendre els Nomen sopant. Els van exigir una important quantitat de diners (200.000 pessetes, uns 1.200 euros), amenaçant d'endur-se segrestada la filla de la família si no accedien a fer el pagament. José Calvo Segarra, al llibre La Pastora, de la montaña al mito, recull que va haver-hi una negociació entre assaltants i assaltats, amb taula pel mig. "Intentant de guanyar-se la confiança dels atracadors i de destensionar la situació, l'amo de la casa ordena que els serveixin unes pastes", apunta el text. A la zona dels Ports són famosos els pastissets, una massa dolça fregida que forma un engrut si es menja amb golafreria. El fill gran dels Nomen, oficial de les milícies franquistes, es va aixecar de la taula amb l'excusa d'anar a buscar vi i va tornar armat amb una pistola. Va obrir foc i va ferir de mort El Rubio. El seu cos va aparèixer l'endemà al matí en un barranc proper.

"Mai ens van deixar anar a buscar-ho, ni tan sols veure'l", recorda la Lidia, l'òrfena. Una foto del cos sense vida del seu pare, que els va lliurar la Guàrdia Civil perquè reconeguessin el cadàver, l'ha tingut gravada al cap durant 66 anys. "Aquest ja és un tema tancat, ara estic molt tranquil·la i no tinc res pendent", apunta. "Almenys descansarà al seu poble".

La troballa de l'esquelet d'El Rubio forma part del programa d'identificació genètica del Departament de Justícia. Es disposa actualment d'unes 2.500 mostres d'ADN de donants vius i d'uns 300 perfils genètics de restes de fosses. Cada extracció d'ADN d'un individu d'una fossa té un cost aproximat d'uns 1.000 euros. La Generalitat manifesta que "és un procés complex i car".

En canvi, la donació d'ADN per part de familiars és gratuïta i indolora, i és clau per poder identificar les víctimes. Els familiars que vulguin donar una mostra genètica s'han d'inscriure al Cens de persones desaparegudes. L'Hospital Universitari Vall d'Hebron és l'encarregat d'extreure la mostra del frotis bucal.

Es calcula que a Catalunya hi ha unes 20.000 persones enterrades en fosses de la Guerra Civil. La Direcció General de Memòria Democràtica té documentades 527 fosses.