‘Boulder’, d’Eva Baltasar, premi Òmnium a la millor novel·la de l’any

Els personatges de les fins ara dues úniques novel·les de la poeta Eva Baltasar conreen la solitud, busquen un lloc per experimentar la seva misantropia i la vida no els ho posa fàcil. Capricis de la fortuna, tant les propostes de Permagel com de Boulder no han estat gens solitàries a les llibreries, amb una miríada de lectors i una excel·lent acollida crítica. Aquesta paradoxa s'ha ratificat aquesta tarda a la sala Hiroshima de Barcelona amb l'elecció de Boulder com a premi Òmnium a la millor novel·la de l'any 2020, el guardó amb la major dotació a llibre publicat en català: 20.000 euros per a l'autor i 5.000 més per al segell editorial, Club Editor, per destinar-los a la seva promoció. La celebració per part d'Òmnium Cultural, entitat convocant, ha estat doble perquè aquesta quarta edició del premi, en format híbrid sense públic i retransmesa en línia amb un centenar d'espectadors, és la primera que ha pogut ser lliurada pel seu president, Jordi Cuixart, des del 29 de gener en tercer grau penitenciari després de la seva condemna pels incidents del procés del 2017.

Baltasar (Barcelona, 42 anys), que es va imposar als finalistes Miquel Martín i Serra, autor de La drecera (Edicions del Periscopi), i al seu company d'escuderia editorial, Sebastià Perelló, seleccionat per La mar rodona (Club Editor), ja està avesada als premis: com a poeta, la desena dels seus poemaris amb els quals va iniciar el 2008 la seva carrera literària han obtingut cadascun un premi, mentre que Permagel, el seu debut en la novel·la i primer lliurament d'un tríptic que segueix amb Boulder (tots dos a Club Editor), va obtenir el Llibreter i el de L’Illa dels Llibres. I, pel que sembla, també està acostumada que els seus llibres no pateixin solitud: de Boulder, que va aparèixer pocs dies abans de la quarantena per l'esclat del coronavirus el març de l'any passat i que narra la història d'una solitària cuinera d'un buc que s'enamora d'una geòloga que l'ancorarà a terra ferma embarcant-la en una gestació assistida, se n'han venut ja 14.000 exemplars només en català.

L'acta del jurat va reconèixer en Boulder “un retrat sense concessions i uns personatges amb gran potència narrativa i estilística, que s'endinsa per camins poc transitats en la literatura catalana”. La novel·la, composta amb una prosa de fraseologia curta i carregada d'imatges poètiques, s'ha traduït al castellà (Literatura Random House) i ja se n'han venut els drets al francès, l'italià i l'anglès. Les fites de Permagel passen, des de la seva publicació el 2018, pels 24.000 exemplars venuts, traduccions al castellà, el gallec, el francès i l'italià i, a l'abril, a l'anglès, amb prepublicació en la prestigiosa revista Granta.

“La meva protagonista transita pels límits de la vida, se sent a gust en aquest estar sola, és feliç així”, ha assegurat la guanyadora, que defensa que el seu personatge “no és una dona esquerpa, potser ho soc jo, però més aviat és que viu per dins, no desitja gaire tracte amb els altres; passa que és també molt honesta i els honestos solen passar per esquerps”. En aquesta línia d'honestedat, Baltasar va reconèixer que la versió publicada era la tercera que escrivia de l'obra. “Em va costar trobar la veu de Boulder”, ha admès, fruit de la tensió que viu el personatge entre “l'amor, que sempre tira cap enfora, i la solitud, que arrossega cap endins”. Tampoc és aliè al complex perfil de la protagonista l'episodi de “la seva maternitat no desitjada, que la porta a entendre que alguna cosa s'ha transformat dins seu”.

L'escriptora, que té previst tancar aquest fris narratiu el proper 10 de març amb Mamut, s'afegeix amb Boulder (el nom amb el qual es coneixen unes solitàries pedres de la Patagònia) a un palmarès que conformen Els estranys, de Raül Garrigasait (2017); Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols (2018), i L’esperit del temps, de Martí Domínguez (2019).

Amb uns versos de Walt Whitman, Baltasar ha agraït el premi després d'un breu parlament previ de Cuixart, que, “poc abans que hagi de marxar per tornar a la cel·la”, ha volgut recordar que “aquest és el meu primer acte cultural després de 1.207 nits a la presó” i ha posat l'accent en el valor simbòlic de l'esdeveniment: “Lliurar el quart premi Òmnium a la millor novel·la de l'any és tornar-ho a fer perquè, quan ens volen muts i obedients, com a societat civil organitzada tenim l'obligació moral i l'oportunitat preciosa de mobilitzar-nos i no callar”. Però també ha volgut denunciar que “les institucions no estan protegint la cultura com a bé essencial: hem de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent”. Una actitud que “està posant en risc tota una generació de creadors, cosa que tindrà conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat”. I ha acabat amb una crida: “Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot”.