Com ser policia en tres mesos

Valentin Gendrot va acudir a Youtube a la recerca del tutorial per fer-ho. Com faria tothom amb qualsevol xafarderia, si no fos perquè ho necessitava per posar la Sig Sauer a punt, la seva pistola oficial. Una conseqüència més dels seus escassos tres mesos de formació com a auxiliar de la policia francesa, on es va creuar amb aspirants pronazis i després va patrullar amb policies racistes o amb antecedents penals, que apallissen camells poc importants en furgonetes oficials obsoletes, companys violents que s’acaben comprant el seu material davant de la falta de recursos: guants, armilles, llanternes... i alguns, fins i tot la seva arma. Gendrot ho sap perquè ha estat dos anys infiltrat al cos policial francès. Ho explica a Poli (Principal de los Libros), setè treball d’investigació d'aquest periodista de 32 anys, una de les estrelles (anòmalament, presencial) de la jornada que tanca aquest diumenge el festival BCNegra a Barcelona.

Dels seus primers 20 trets en pràctiques, només vuit van fer blanc; no va importar que acabés 27è d’una promoció de 54 després d’unes proves d’accés que amb prou feines tenien preguntes de lectura elementals, escriptura i càlcul. I així han aconseguit entrar gairebé la meitat dels 4.500 auxiliars que s’han presentat en els últims 20 anys. “No hi ha exàmens psicològics, per la qual cosa no es detecta res; la policia francesa acumula en tot un retard de 10 o 15 anys amb relació a la vida actual”, constata Gendrot. “Tot just hi ha tres hores dedicades a la violència de gènere, dels casos que més es donen, però d’aquestes, dues són d’una pel·lícula de la qual passen...”, exemplifica.

El desfasament és també material: comissaries amb goteres, mobiliari ruïnós... “Cobres 1.340 euros, 1.280 si no ets a París: qui vol exposar-se així sobre el terreny amb els peus en la merda tot el dia? La policia contracta qui pot”, diu amb esborronadora i sòbria sinceritat, com el sec estil del mateix llibre.

La major part de les hores de patrulla de Gendrot com a membre de la comissaria del Districte 19 (potser el més perillós de París: drogues, prostitució, delinqüència a tot arreu; 400 persones treballant-hi) es destinaven a multar o detenir venedors ambulants sense llicència. L'explicació: les pressions dels comandaments per arribar a un nombre d’arrestos i assolir així estadístiques i promeses polítiques, en el marc d'una competència entre comissaries i una burocràcia exasperant. “Els policies estan aixafats entre complir objectius i omplir formularis: fas una detenció i et passes un parell d'hores omplint protocols fins que pots tornar a patrullar”.

A l’obsessió per aquestes ràtios s’hi uneix la percepció que el sistema judicial no acompanya. “Els mateixos policies creuen que no funciona i llavors es prenen la justícia per la seva mà: apallissen sense provocació prèvia per escarmentar i després deixen anar els delinqüents en un altre districte per alleugerir el seu”, admet.

Sorprèn constatar un desafiament juvenil cap a la policia, semblant al que es veu a mig Europa com a resposta als confinaments per la pandèmia. “A París fa ja temps que la dinàmica és com de clans enfrontats, utilitzen ambdós la mateixa paraula, els bastards, per referir-se als altres; avui són ànimes irreconciliables, no hi ha diàleg entre ells”.

Gendrot no creu que la situació sigui fruit que és una policia low cost filla de la lògica del turbocapitalisme, però sí que admet un resultat nefast de tot això: el 2019, a França es van suïcidar 59 policies. En té clares les causes: “No reben reconeixement ni de l'opinió pública ni institucional, tampoc suport psicològic, després de l'alerta gihadista poden portar les seves armes a casa i molts tenen problemes personals”.

Ell tampoc no va escapar a això: admet que durant els sis mesos que específicament va estar a la comissaria la seva humanitat i empatia van disminuir, arribant al nadir quan va encobrir un dels casos d’abús policial en un informe. “És pur principi de vasos comunicants: el contacte diari amb la misèria social i humana és tal que és difícil sostreure-se’n; és una violència quotidiana que provoca ansietat i desgast mental”.

Però no es penedeix del fals testimoni, que defensa a fi d’haver pogut denunciar-ho. “Estava superat i petrificat pels fets; en el periodisme d’infiltració, un mai no sap on posarà els peus; a més, tampoc no podia fer gaire cosa perquè els policies es cobreixen entre ells”. Una actitud que, al llibre, destil·len ja diversos episodis de violència racista dels seus companys que, tanmateix, no creu generalitzada: “En la meva brigada, de 32, els racistes eren cinc o sis, però contaminen el comportament de tot el cos, creant-se una llei del silenci... La policia francesa és com el llogarret d’Astèrix, un poble tancat allà, irreductible; algú ja em va fer saber que amb el llibre no aconseguiria tocar-los ni un pèl als polis”.

L’avís té aparences de veritat. La sortida de Poli va provocar una investigació de la fiscalia i de la Inspecció General de la Policia, la policia de la policia. “Vaig declarar quatre hores a l’octubre; no tinc accés al procés; la sensació és que tot quedarà entre ells”.

Encara reposant-se de l’episodi, Gendrot ja li fa voltes al material que va acumular en la seva estada a l’hospital psiquiàtric de la Prefectura de Policia de París, la seva primera destinació durant 15 mesos després de passar les proves. Perquè no ha rebut cap oferta professional interessant. “No sé de cap mitjà que em pagués dos anys per infiltrar-me”, diu qui ja va fer el mateix en un Lidl i una fàbrica de Toyota, que va plasmar a Los encadenados. Una redacció d’un mitjà igual seria un altre camp d’infiltració. “Potser, no les conec, com tampoc a molts periodistes: és un dels pocs avantatges de ser autònom”.