‘L’exorcista’ ja expulsa dimonis en català

La gènesi de L'exorcista, una de les obres més terrorífiques de tots els temps, feia una mica de riure: William Peter Blatty, el seu autor, volia sortir del seu encasellament com a escriptor d'obres còmiques i guions absurds. També és de riure que la novel·la, de la qual només als Estats Units ja se n'han venut més de 13 milions d'exemplars des de la seva publicació el 1971, hagi trigat just mig segle a traduir-se al català, en un particular homenatge que li ret ara la joveníssima Obscura Editorial.

El gener del 1968, Blatty (Nova York, 1928-2017) va llogar una cabanya al llac Tahoe per escriure una novel·la sobre una “possessió demoníaca a la qual feia més de 20 anys que li donava voltes”, recordava. Passava llavors per una doble crisi professional: estava fart que l'identifiquessin com a autor de novel·les hilarants i guions eixelebrats, un gènere que, a més, anava a la baixa, com notava a la butxaca. Blatty era popularment conegut com l'autor de ¿Qué camino para la Meca, Jack? (1960), burletes memòries del seu pas per les Forces Aèries, o pels guions de les divertidíssimes El nou cas de l'inspector Clouseau (1964) i ¿Qué hiciste enla guerra, papà? (1966).

Durant sis setmanes, en aquella cabanya Blatty no va passar de “canviar la data d'inici del primer paràgraf del llibre”, com va admetre dècades després. La cosa no sortia perquè la història de la possessió demoníaca camuflava un desequilibri més existencial de l'escriptor. Blatty era fill d'immigrants libis; el seu pare els havia abandonat quan ell era petit i la seva mare, neboda de bisbe, era una fervent catòlica. Molt unit a ella, la seva mort el 1967 li va generar una autèntica crisi de fe, que en el fons va ser la llavor de la seva futura gran novel·la. Un cas real que va passar a finals dels anys quaranta a Maryland amb un nen de 14 anys era la base d'una història que el va impressionar, però el drama residia en els seus propis dubtes, que va conjurar literàriament a L'exorcista, tant o més una història de fe i sacrifici que de terror. Així ho encarna a l'obra el jove pare Damien, que davant la malaltia terminal de la seva mare dubta de manera profund i punyent de les seves creences i la seva vocació.

En aquest context espiritual, Damien, ajudat per l'ancià i expert en exorcismes pare Merrin, ha d'enfrontar-se a l'estrany cas de Regan, una nena de 12 anys víctima d'uns successos paranormals cada vegada més violents i davant dels quals els metges no troben cap causa científica. La possessió demoníaca apareix com a única explicació. Tots dos capellans són jesuïtes, la mateixa orde religiosa sota la qual va estudiar el nen Blatty, en un més dels rastres autobiogràfics que va deixar a l'obra, com el de la seva experiència en la guerra psicològica en la qual va treballar durant la Segona Guerra Mundial. “Operacions psíquiques”, les va definir, sense entrar mai en gaires detalls.

Va trigar gairebé un any a escriure la novel·la, que va deixar de pressa i amb retocs d'última hora (suavitzar el vocabulari groller de la mare de la nena i deixar un final més obert, “menys obvi”, com li havia demanat el seu editor) per acceptar l'encàrrec alimentós de fer-ne una adaptació cinematogràfica. Mentrestant, L'exorcista va acabar publicant-se el 1971, amb un èxit total: 52 setmanes en la llista dels més venuts, 17 de les quals com a número u. Així i tot, l'impacte no va servir per facilitar que se'n fes una versió cinematogràfica, de la qual Blatty mateix va fer el guió i que va dirigir William Friedkin. El film, del 1973, que van interpretar Max von Sydow, Jason Miller i Linda Blair en el paper de la nena Regan, es va convertir, no obstant això, en una icona de la cultura popular, cosa que de retruc li va passar a la novel·la.

Blatty va rebutjar participar en un segon lliurament audiovisual i fins al 1983 no va escriure una mena de seqüela, Legion, que va servir de base per al film L'exorcista III (1990). No va tornar a tocar la novel·la fins al 2011, en el 40è aniversari, donant més ritme als diàlegs i introduint-hi alguna escena més esgarrifosa encara. Aquesta edició és en la que es basa la versió en català que ara publica Obscura Editorial, en traducció d'Eduard Sepúlveda. “Hi hem estat treballant durant més d'un any”, admet Job Peró, apassionat lector de novel·les de terror i del primer Stephen King i que, amb 47 anys, compaginant la seva tasca com a distribuïdor de productes químics, ha fet realitat la seva vocació i ha creat una editorial que tindrà en l'incert, en el que infon temor per desconegut o misteriós, la seva raó de ser.

Una veta editorial a l’alça

Terror, ciència-ficció i fantasia, en català i castellà, per a franges crossover i adults i a un ritme d'una desena de títols l'any (almenys, un terç en català) són les coordenades d'Obscura Editorial, que en el panorama en català s'afegeix a una onada de nous segells en aquesta veta en menys de dos anys, amb l'arribada de Mai Més i Chronos (el 2019), i al notable increment de títols d'aquests àmbits als catàlegs d'altres ja existents, com Males Herbes, Raig Verd, L’Altra Editorial i Pagès Editors. “Anirem més amb textos que siguin clarament de terror, una fantasia més fosca que no es quedi en espases i dracs i una ciència-ficció més inquietant i menys tecnològica”, fixa Peró com a elements diferenciadors per buscar la parcel·la intransferible d'Obscura Editorial. Una altra distinció serà una línia de no-ficció sobre “mites, llegendes i religió”, ara com ara amb un sol títol (Els últims dies de Mahoma, de Hela Ouardi, amb problemes de censura en països islàmics), que acollirà una sèrie específica sobre figures catalanes.

Per ser coherent amb el seu nom, l'editorial, amb tot just un any de vida, va tenir un inici terrorífic. “El confinament de març del 2020 va començar la mateixa setmana que el nostre primer llibre, Cínder i el príncep de mitjanit, de la directora de cinema i escriptora Susan Ee, arribava a les llibreries; i ens va agafar amb dos llibres més a la distribuïdora”, recorda Peró, per la qual cosa va recórrer als seus estalvis i els del seu pare, amb qui ha muntat una editorial que no té treballadors fixos, però sí l'editora externa Roser Vales.

Un autor del gènere com Jesús Cañadas, que, després de participar en una antologia, recomana obres (com Los últimos días de Jack Sparks, de Jason Arnopp), ajuda també a alimentar un catàleg en un moment d'alta competència, “però apassionant: com pitjor ho passa un, més consumeix terror en la mesura que ens ajuda a afrontar i superar millor les nostres pors quotidianes”, formula Peró. Tampoc és aliè, defensa, el triomf del gènere en l'audiovisual “que retroalimenta el sector: les històries de les pantalles es nodreixen de llibres com les editorials amb productes que en surten”.

De moment, el seu catàleg inclourà ben aviat, entre d'altres, la versió castellana al març del nou llibre del duo Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón, una realitat alternativa amb plaga inclosa que deixa invident la gent (Janowitz, al març). I, amb tots els honors (tapa dura i 1.400 exemplars), a partir del 18 de febrer, L’exorcista, o els pares Damien i Merrin traient dimonis en català. Com si fossin el mateix Jacint Verdaguer el 1891.