‘Papers de Salamanca’, la història de mai no acabar

El 28 de gener del 1939, dos dies després de l'entrada victoriosa a Barcelona de les tropes franquistes, van començar els escorcolls i la confiscació de documents. La primera intervenció va ser a la Comissaria de Fronteres i Ports, situada al número 85 del cèntric passeig de Gràcia. Es van endur, segons consta a l'acta d'entrada i escorcoll (el paper encara portava la data impresa de l'any anterior del 1938 i conserva el número d'ordre 00001) tota la documentació que van trobar, 10 aparells de ràdio, quatre d'avariats, una gramola, una màquina fotogràfica i dues màquines d'escriure, una Underwood i una Royal. Aquest dimarts, 81 anys després d'aquesta acció i 82 de les primeres confiscacions en territori català, la Comissió de la Dignitat ha tornat a aquestes oficines (ocupades avui per una luxosa marca de roba i complements) per denunciar que el procés de restitució d'aquest i tot el material confiscat en 1.800 escorcolls realitzats a tota la ciutat —150 tones de paper en 3.500 saques que van viatjar entre el juny del 1939 i el febrer del 1940 a Salamanca— no ha conclòs.

L'advocat Pep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat, que reclama la devolució dels anomenats papers de Salamanca des de fa 19 anys, ha explicat que coincidint amb aquesta commemoració s'han enviat dos requeriments aquest dilluns previs a interposar accions judicials. Un d'inactivitat al Ministeri de Cultura per incompliment de la sentència dictada pel Tribunal Suprem de l'11 de juny del 2019, “per haver transcorregut 19 mesos des que es va dictar en compliment de la Llei de Memòria Històrica de novembre del 2005 que reconeixia el dret a la recuperació”, explica Cruanyes. L'expert assegura que, malgrat que els documents a retornar han estat validats per diferents comissions durant el mandat de la ministra González Sinde i el ministre Wert, no han estat restituïts a la Generalitat, encarregada de fer-los arribar als seus propietaris legítims o als seus hereus.

La documentació retinguda es calcula en un total de 23.101 folis que afecten 76 empreses i particulars i 10 partits i sindicats. També cal sumar-hi la documentació pertanyent a 43 Ajuntaments catalans que es conserva a Salamanca i que es reclama a partir del 2014 acollint-se a la mateixa llei del 2005. “S'assegura que no es retornen perquè no hi ha descendents, però si s'analitzen un per un es veu que sí que és possible retornar-los en la seva gran majoria”, puntualitza Cruanyes. En aquest sentit, Cruanyes assegura que ja s'ha lliurat als seus propietaris més del 95% de la documentació retornada: 1.674 caixes amb uns 740.000 documents, 938 llibres, 10 cartells, 3 mapes i 4 banderes.

El segon requeriment és al Ministeri de Defensa, recordant que en el decret de restitució de la Generalitat del 1977 es recollia “el dret a la restitució de la seva memòria històrica i del seu arxiu institucional”. Cruanyes denuncia també que tant la documentació de la Generalitat com la del Govern basc que apareixia a l'Arxiu General com a “botí de guerra pres de l'anomenada Zona Roja, ara apareix com d'‘Institucions de l'administració territorial’, com si els documents d'aquests governs fossin administracions territorials de Defensa. És només un eufemisme que no amaga l'origen de la documentació confiscada a l'enemic vençut”, afegeix. “Mantenir aquest botí de guerra és una anormalitat que no es pot permetre en un Estat democràtic, 43 anys després de restituir el Govern de Catalunya”, rebla.

Aquesta és una documentació que per haver-se localitzat amb posterioritat, el 2015, no va quedar recollida en els acords per l'aplicació de la Llei del 2005. Està dipositada a l'Arxiu Militar d'Àvila del Ministeri de Defensa i és una documentació que el Govern català es va endur camí de l'exili francès. Davant del perill d'una ocupació nazi, l'expresident Josep Tarradellas va amagar una part que després, el 1980, va dipositar al fons Tarradellas de l'Arxiu de Poblet. La resta va ser confiscada per les tropes nazis de la Gestapo després de la presa de París el 1940 i lliurada a les autoritats franquistes. Una vegada a Madrid va ser dipositada al Servei Històric Militar, i el 1993 a l'Arxiu Militar d'Àvila. “La memòria és reparació, justícia i veritat. L'Estat, en amagar la veritat dels espolis fets com a botí de guerra, banalitza el franquisme”, ha conclòs.