Un gest embafant

Encara es pot veure l’estructura neta i sola del Mercat de l’Abaceria de Gràcia, a Barcelona. Els edificis en construcció ofereixen vistes efímeres, algunes de gran bellesa i interès. Però aquesta és molt particular, ja que és d’un edifici en desmuntar-lo, com si s’hagués despullat: ha quedat en els ferros, per dir-ho així, regalant-nos una visió nova, una forma que permet reconèixer el volum del mercat a partir del dibuix en ferro a l’espai. Diem un dibuix, però també podríem dir un text, amb la seva gramàtica particular, la del ferro, en la qual identifiquem pilars de diferents mides, jàsseres amb forma d’arc, biguetes, traves i demés. Aquests elements deixen llegir la forma amb el seu ordre i jerarquia, sense originalitats ni gestos innecessaris, transmetent tranquil·litat i claredat, arrencant directament de la terra, sense lloses ni soterranis, com un hivernacle plantat. Doncs bé, la pèrgola que s’ha aixecat sobre una part de la ronda de Dalt recentment és tot el contrari. Val la pena veure-la després de l’estructura de l’Abaceria: és una oportuna lliçó d’arquitectura per comparació.

La idea de la nova pèrgola era formar un espai públic per cosir els barris de les vores de la ronda. Potser fruit del procés participatiu o potser per alguna altra raó, el disseny de l’estructura i la forma dels elements que l’acompanyen a ras de sòl no faciliten però la sutura volguda i contradiuen el discurs actual de la ciutat.

Semblava que aquesta mena de pèrgoles pertanyien al passat. Un temps en què Barcelona es va omplir d’artefactes com aquests, que avui s’identifiquen amb uns anys embafants i retòrics, arquitectònicament parlant. Són les formes d’allò innecessari que s’estenen amb gestos més enllà de qualsevol utilitat. Es prodigaven esperonejades per la pressa de tenir resultats visibles que donessin proves de la feina feta per apuntalar les promeses del discurs polític dominant. To</CL>ta aquella ferralla pensàvem que almenys tenia una utilitat... i era que no tornés. Però ha tornat. La nova pèrgola ha ressuscitat aquella retòrica, que queda en evidència en mirar l’estructura de l’Abaceria.

Alguns mitjans han celebrat la nova pèrgola descrivint les seves bondats amb un discurs que abusa de termes com ara kW, CO2, combustibles fòssils, energia verda, reducció d’emissions, energia renovable, efecte d’hivernacle o estalvi energètic. Són paraules buides en comparar la fina estructura despullada de l’Abaceria amb la bulímica pèrgola, per més que aguanti unes plaques fotovoltaiques. La forma en ziga-zaga del seu perfil és inconsistent i capritxosa, també la de les jàsseres de fusta dobles i les biguetes sobredimensionades. És una obra aparentment de fusta on no hi ha cap unió pròpia de la fusteria. Tota la construcció, com els pilars, està confiada a l’acer galvanitzat.

Semblava que ara teníem una connexió renovada amb idees més simples —com ara allò vegetal i el seu poder de formar espais—, i també que la forma de l’espai és la forma que prenen les persones, que són les que l’activen. Pensàvem que havíem recuperat el que representa sembrar i la capacitat i la paciència de fer arquitectura sembrant. En veure-hi les alzines, els cirerers d’arboç i els pins, posats a l’ombra de la pèrgola i obligats com sempre a fer de secundaris de l’arquitectura, ens preguntem si hem après res. Sem<CL10.4>blava que una nova sensibilitat s’obria pas reclamant un comportament conscient que formem part de l’entorn, que el nostre cos és també allò que ens envolta, un raonament més somàtic a la fi. I també semblava que apareixia una estètica basada en el rebuig del consum d’allò innecessari, de disseny delicat, amb el pes i la mida precisos, sense embolcalls superflus, que consumeix l’aigua necessària i utilitza la il·luminació justa. Tota aquesta sensibilitat aquí no hi és. I amb els gestos de papiroflèxia congelada ens ha fet retrocedir al pitjor 1992.