Vacuna, vaccí

Suposo que tot són maneres de fer. Torna el debat permanent sobre la qualitat del català que tenim i de si hem d’acceptar la història de la llengua que ens ha tocat o bé l’hem de redirigir d’acord amb la hipòtesi del que seria el català avui si no haguéssim patit tot de malvestats. I ara és el torn, com no podia ser altrament, a la controvèrsia entre el català vacuna i el català vaccí per referir-nos a això que ens han de punxar a tots al braç fins a dues vegades. I com sempre passa cada cop que s’obre un debat d’aquests, la polèmica desemboca en dues conseqüències: la gent ja no sap quina és la forma correcta i els lingüistes acaben barallats.

Tant vaccí com vacuna provenen de l’adjectiu relatiu a la vaca, només que el primer procedeix del llatí vaccinus (de vacca) mentre que el segon és un castellanisme format a partir de vaca per mitjà de sufixació. Que fem servir un derivat de la vaca per designar el fàrmac que ens prevé de malalties es deu al científic anglès Edward Jenner, que a final del segle XVIII va observar que els grangers eren immunes a la verola perquè havien estat exposats a la versió de la mateixa malaltia en les vaques, la Variola vaccina, terme a partir del qual es va batejar el nou descobriment. Val a dir que arreu d’Europa la fórmula emprada per al compost és la derivada d’aquest vaccina (vaccine en anglès, vaccin en francès, vaccino en italià, Vakzine en alemany, vaccin en suec, fins vaktzina en rus) tret del castellà vacuna i, ai las!, de la dissortada vacuna catalana.

És clar, per tant, que vacuna ens entra a través del castellà, i que la fórmula ha desplaçat el patrimonial vaccí. Però tal certesa no sembla que revoltés gaire els autors de les principals obres lexicogràfiques de què disposem. Fabra no tan sols va situar vacuna com a terme principal i vaccí com a secundari, sinó que va incorporar vaccí com un afegit a les seves fitxes manuscrites, tot remetent a vacuna. Mossèn Alcover recull igualment vacuna (consignant lògicament que prové del castellà), però de vaccí només en diu “relatiu o pertanyent a les vaques” i no parla de cap medicament inoculat. I finalment Coromines documenta els termes vacuna, vacunar i vacunació a partir de l’obra de Pere Labèrnia (lexicògraf del segle XIX), i en canvi diu que vaccinar i vaccinació són “poc usuals”.

També podem veure quin és el pes de cada una de les dues formes en la producció escrita. D’acord amb el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, la paraula vacuna apareix en 380 casos mentre que vaccí ho fa en tres, i tots tres de la mateixa obra. Entre els exemples de vacuna hi ha cites ben variades. La feien servir metges com Francesc Duran i Reynals i Josep Trueta, i Josep Pla no podia deixar passar l’oportunitat de mostrar-s’hi escèptic: “Però què vol que sigui una vacuna, home de Déu? Desgraciada la persona o l’animal que s’ha de vacunar per no morir”. Com tampoc hi semblava gaire partidari el pedagog Alexandre Galí, que deia que “les sagnies i les vacunes només excepcionalment són font de salut”. No cal dir que el verb vacunar ha estat sempre el principal quan ha calgut engegar vacunacions massives, com mostren els cartells de Martí Bas en la campanya de 1936 contra el tifus durant la guerra.

És clar, doncs, que disposem que dues paraules: l’una que és la que hauríem d’haver tingut amb una evolució de la llengua normal però que té un ús irrisori, i l’altra la que s’ha fet servir massivament però que procedeix del castellà. Però totes dues són al diccionari i totes dues formen part de la llengua. Quina triar? El lingüista Pau Vidal, interpel·lat a les xarxes sobre la qüestió, ho resolia empoderant l’usuari perquè triés: “Les podeu usar indistintament”. En canvi, el professor Gabriel Bibiloni, conegut promotor de vaccí, no deixa tant marge de maniobra: “Vacuna, vacunar i vacunació són castellanismes vergonyosos, com tants d’hispanismes del mateix calibre (...), hauríem de dir que és una vergonya que aquestes paraules siguin als diccionaris i que la majoria dels correctors no les eliminin sense contemplacions”. Vergonya per a Fabra, Alcover i Coromines, doncs.