Superioritats

En una conferència titulada Pensamiento y poesía (inclosa a Arte poética), Jorge Luis Borges cita una frase de Walter Pater segons la qual totes les arts aspiren a la condició de la música. Glossant les paraules de Pater, Borges observa que, en la música, no hi ha cap possibilitat de separar la forma del contingut, i que aquesta és sens dubte una aspiració de la poesia. En la poètica moderna, totes les arts persegueixen la unitat que el llenguatge musical posseeeix per naturalesa: Mallarmé no vol donar als seus poemes més sentit que el que s’obté de la música; Kandinsky explica els fonaments de la pintura abstracta valent-se de la música, i els mateixos compositors no trigaran a fugir de la mimesi emocional del romanticisme, depurant amb l’atonalitat la tendència de la música a no dir res que no es refereixi a la composició mateix. L’efecte que causa una suite de Bach, una simfonia de Brahms o una peça de Schönberg no és molt diferent del que causen el ritme d’unes frases, l’estranyesa d’una metàfora o la contemplació d’un quadro. En un poema o una pintura hi ha a més altres coses relacionades amb l’experiència concreta del món, però és l’impacte estètic el que revela aquestes coses, de vegades banalitats sense altre sentit que la forma en què són revelades. George Steiner també diu a Errata, per les mateixes raons, que la música és l’art suprema, però no tothom és del mateix parer.

Oscar Tusquets, que va mantenir durant anys una relació estreta amb Salvador Dalí, declara en una entrevista recent de Miranda Solana, publicada a la revista digital La Puñalada, que el pintor considerava la música com la més baixa de les arts perquè es percep amb les vísceres i, quan ho deia —afegeix Tusquets—, es tocava la panxa. Dalí sempre havia tingut aquesta idea. A Confessions inconfessables, explica que una vegada, a l’escola, es va fixar en un nen d’aspecte malaltís que portava un violí i, aprofitant el moment en què el nen s’ajup a cordar-se les sabates i es veu obligat a deixar el violí a terra, li administra una puntada de peu al cul i, amb el taló, esclafa l’instrument. No em puc entretenir en els detalls d’aquest relat fantàstic, però el cas és que l’acte del petit Salvador va provocar un contraatac furiós de l’agredit i, quan un professor que passava a prop s’hi acosta alarmat a preguntar què passa, Dalí es justifica dient que li havia aixafat el violí per demostrar la superioritat de la pintura sobre la música. Si en lloc d’aquest nen de salut delicada els seus antagonistes haguessin estat Pater, Borges i Steiner, potser hauria claudicat. Tres contra un ja poden, hauria dit.