De Trump a Ayuso

Ara que els Estats Units estan a punt de tancar l’era Trump, aquí just acaba d’arribar el primer assaig de trumpisme. Fins ara, a Espanya, l’onada de populisme de dretes havia entrat per la via tradicional del pensament reaccionari, l’arrogància masclista, el fonamentalisme catòlic, les proclames patriòtiques; en suma, l’herència de la dictadura. Vox era l’estendard que marcava el pas al PP, un partit que l’estil Rajoy havia deixat gairebé sense alè ideològic i que habita en el ressentiment pel daltabaix de la moció de censura.

La fragmentació allunya la dreta del poder, mentre que, amb gran estupefacció als salons conservadors, el Govern de coalició, contra les profecies interessades, s’ha anat consolidant tot i el panorama actual. En temps de revolta independentista, el neòfit Casado intentava moure’s entre el brandar de banderes de la plaça de Colón i els gestos de distanciament per aïllar Vox, que li trepitjava els talons, però no es movia res en una escena en la qual la confrontació s’estava convertint en un penós soroll parlamentari cada cop més burocratitzat. I de sobte va aparèixer Isabel Díaz Ayuso, amb una imatge de desvergonyiment i insolència, a qui algú –i no és difícil imaginar-se qui– està sabent dotar d’un guió cada cop més netament trumpista. Si Casado ha confiat el seu discurs a un home dur de dretes amb poca cintura com Teodoro García Egea, Ayuso perfila el seu traç amb l’esmolat estil de Miguel Ángel Rodríguez.

D'acord amb el model Trump, tot es concentra en ella: ella és la icona, ella és el poder, ella és la doctrina. Ningú hi pinta res, en el seu entorn, ni el partit, ni els socis. I el mètode és la frivolitat sense complexos, com a mètode de singularització: va al seu aire, fins i tot amb el risc de fer el ridícul, perquè sap que escandalitzant els professionals del sentit comú no fa més que consolidar la seva imatge. I així es pot presentar com una persona lliure dels lligams partidistes i de les regles no escrites de l’ofici, com a manera d’arribar a una gent que culpa de les seves desgràcies la política convencional. Tant se val que Zendal no tingui ni metges, ni quiròfans, ni pacients, és i serà el millor hospital del món, perquè ella ho diu.

Ayuso ha de demostrar permanentment que fa i diu el que li dona la gana. I de vegades fins i tot l’encerta: “No tots som iguals davant la llei”. I en aquest afany de marcar espai propi, de Madrid al cel: “Madrid és Espanya i Espanya és Madrid”. De capital a subjecte polític singularitzat convertit en principi i final del país. Aquest és el seu peculiar nosaltres que genera un rebuig perifèric que no va malament als seus objectius. Tot s’hi val en la construcció d’un discurs en el qual la realitat no importa. El que volen escoltar els seus són missatges amb els quals identificar-se que els permetin surfejar amb la il·lusió de sortir del malestar i de castigar els dolents, figura central del trumpisme.

I naturalment el discurs es completa amb les fabulacions conspiradores. És qüestió de repetir una i mil vegades “l’amenaça socialcomunista” dels qui volen fer d’aquest país una Veneçuela en conspiració amb el pervers separatisme que busca destruir Espanya. Amb la teoria del complot se’ls nega la condició de demòcrates als adversaris, convertits així en enemics. I, per tant, tot s’hi val. En una confrontació que personalitza Ayuso, més enllà de castes i partits. Ella és Madrid, enveja dels ressentits perifèrics, que volen destruir Espanya. Les acusacions de dúmping fiscal són un afalac: la bona gent ve a Madrid a beneficiar-se’n. Ben poc importa que sigui la comunitat que més recapti i la que inverteixi menys, totes les crítiques tenen la mateixa resposta. És el ressentiment dels enemics d’Espanya el que es desplega contra Madrid. Ayuso i els altres, aquesta és la seva estratègia. Tindrà prou força per aguantar o se l’emportarà el vent? Arrossegarà el partit o el partit l'arrossegarà a ella?

A poc a poc, la mateixa premsa de la dreta es va passant –alguns amb més pocavergonya que d’altres– a l’espectacle Ayuso. Ara falta veure, si és que Ayuso no derrapa en algun revolt, quant de temps trigarà el PP a decantar-se cap al seu costat, encara que sigui a contracor. Aconseguirà Casado frenar-la a temps?