Sí, on

La poesia de Víctor Sunyol fa molts anys que es va endinsar per uns camins peculiaríssims que només ell ha fressat, una ruta personal molt raonada que, gràcies a Des de quin on? (Pagès Editors), podem resseguir de manera ordenada i comprendre millor les passes d’aquesta evolució. Perquè, per a un lector no avesat a determinades formes, topar de cop amb l’obra de Sunyol podria provocar estupefacció (com si fos una excentricitat per espaterrar el respectable) però, en canvi, seguint-ne el desenvolupament i les diverses mutacions, pot fer-se més assequible.

Hi ha un moment d’extravagància magnífic, en què arriba a despullar el discurs de tots els substantius, verbs i adjectius (paraules amb gran pes semàntic), i basteix els poemes únicament amb les altres eines que li forneix el lèxic, és a dir: adverbis, preposicions, pronoms, conjuncions i determinants (mots invariables, sense flexió). Assoleix així una força de conceptualització increïble, perquè no hi ha referències sensibles concretes, sinó composicions meditatives. En aquest punt, els poemes es podrien llegir amb consciència de mancança, tot pensant que els versos són part d’una frase esporgada i, per tant, l’esquelet d’una infinitat de possibilitats, o es poden considerar com un espai de quinta essència d’aquests mots, perquè el discurs ja no necessita res més que l’abstracció d’un espai, un temps i unes formes. Són versos brevíssims, retallats, columnes on un signe de puntuació es mereix tota una línia.

Hom podria pensar que un estil tan exageradament depurat pot quedar estancat en les seves possibilitats expressives, però és aquí on hi ha la gràcia de tot plegat, perquè Sunyol aconsegueix seguir amb les temàtiques que el preocupen i que són, com passa amb la bona poesia, allò que la forma ja evidencia. El mateix títol de l’antologia pot servir d’exemple: Des de quin on? és una pregunta claríssima sobre l’indret de partença d’alguna cosa. Si parlem de creació poètica, podem concretar una mica i aclarir que la qüestió de fons és l’espai mental des del qual es crea i es llegeix, el lloc on l’expressió és capaç de vincular el qui codifica i el qui desxifra. Per exemple.

Els primers cops que vaig llegir aquest tipus de versos (“si com, així”), vaig pensar que, malgrat tot, era una forma d’expressió molt forçada, però, donant-hi voltes, em vaig adonar que el català, amb total naturalitat, pot tendir a aquestes fórmules, com quan, per afirmar o negar, utilitzem un “prou” i un “pas” amb valor absolut. I és exactament això: Sunyol ha arribat a absolutitzar el llenguatge poètic, ha arribat, fins i tot negant-lo, a l’on absolut.