Només un armari d’Ikea

Últimament els personatges que protagonitzen les pàgines més vigoroses de la literatura catalana ja no fugen de la vida real, no disposen de temps per a l’egotisme o la catatonia: quan es parteix de l’afirmació taxativa que el món exterior existeix, i que una crisi econòmica transforma els ciutadans en víctimes, quan la complexitat dels matisos socials fa que els personatges s’immergeixin irremeiablement en l’entorn, els cicles propis de la vida i les casualitats que lliga l’atzar no ofereixen gaires ocasions per al cultiu de l’espai interior: a l’hora de fixar l’anatomia del present, les convencions del realisme potser no són més reals que altres opcions literàries, però poden semblar més sòlides.

Bona part de la vitalitat narrativa que es detecta prové del fet que són molts els escriptors que compartirien el diagnòstic que traça Marta Rojals (1975) en un dels articles reunits a No ens calia estudiar tant, llibre directament vinculat amb la realitat incòmoda que planteja la seva narrativa, amb la impossibilitat d’integrar-se al mercat laboral, amb “l’antiga classe mitjana que pot fer veure que encara ho és, perquè ha heretat les escorrialles d’un Estat del benestar en ruïnes i un armari de l’Ikea ple de roba de fa cinc anys”.

I tant pot ser l’arquitecta de Primavera, estiu, etcètera, de la mateixa Rojals, la periodista de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis (1977), el llicenciat en Humanitats de L’horitzó primer, de Joan Todó (1977). Perduts en el laberint de la ciutat, a la vora de la intempèrie (tots parlen d’una manera o altra de diners), sotmesos als fils d’una realitat líquidaque els mou des de l’ombra, habitats per una estranyesa que els cala a les zones més íntimes de la seva privacitat, ja no tenen l’opció de comprovar la validesa del record de les experiències dels seus avantpassats, el somni d’una seguretat material que ningú podrà tenir perquè res sembla avalar que torni a existir. Tots tres han de marxar de Barcelona, refugiar-se a la llar familiar, i fer veure que encara són el que ja no poden ser.

La desolació del panorama de Barcelona la traça Jordi Nopca (1983) en un dels contes de Puja a casa, ‘En Fèlix Palme i l’Àngels Quintana tenen problemes’: al passeig de Gràcia hi ha les botigues més cares del món; el turisme ocupa Ciutat Vella; la preocupació dels veïns de Sarrià, Sant Gervasi i les Corts és conservar el patrimoni; a Pedralbes, hi ha escoles de negocis i cases amb jardí vigilades per porters uniformats; els hotels de luxe i les empreses tecnològiques han conquerit el Poblenou; la població de l’Eixample ha envellit notòriament; i, al barri de Gràcia, els estudiants, artistes i dissenyadors que hi vivien han començat a perdre poder adquisitiu, a vegades la feina, i de seguida els lloguers són massa alts i han d’anar a viure a Sants, a Nou Barris, a Sant Antoni, fins que els preus d’aquestes zones esdevenen inassumibles i s’han d’instal·lar en un apartament diminut de la Verneda, el Bon Pastor, Ciutat Meridiana. Els protagonistes del conte de Nopca han de deixar Hostafrancs, acostumar-se a la vida a l’Hospitalet, i acceptar que ja no poden protagonitzar la gran novel·la de Barcelona.

Poca corrupció

El caràcter dels protagonistes de Puja a casa s’assembla molt al que diu Nopca de Jakob von Gunten, l’antiheroi de la novel·la homònima de Robert Walser: “Pacient i submís, un home petit que no vol deixar de ser-ho”. L’altra opció seria cremar els carrers, com el protagonista d’un conte de Joan Jordi Miralles (1977) inclòs a La intimitat de les bèsties, ‘Erupció’, perquè l’angúnia que li provoca l’estat de catàstrofe social que l’envolta aconsegueix que qualsevol manifestació de la vida ordinària es reveli com un niu de perills, com si res pogués salvar-lo i no existís cap plenitud en una quotidianitat obstruïda per la pornografia, el malestar i la violència.

Més enllà de l’activitat destructora de les lleis de la borsa immobiliària que aquests personatges pateixen directament, també és lícit suposar que són víctimes col·laterals del vertigen del poder empresarial i polític, de les trames econòmiques i especulatives de l’oligarquia, d’uns grups socials que no acostumen a aparèixer gaire en les ficcions sobre Barcelona: hi ha la narrativa de Miquel de Palol, que li concedeix la categoria de metàfora de la decadència d’Occident, hi ha El desertor en el camp de batalla, de Julià de Jòdar, on Barcelona apareix com el símbol del desordre, el caos i la injustícia de la globalització mundial; i hi ha les formes de corrupció que Baltasar Porcel reporta a Lola i els peixos morts i a Ulisses a alta mar, o Valentí Puig a La gran rutina i a El bar de l’AVE. Però sembla com si espantés escriure una literatura compromesa a no trair la veritat, encara que el material no es pugui publicar a cap diari per falta de proves i hagi d’adoptar les característiques d’una novel·la, com un acte de fe en la ficció sustentada pels fets reals. És trist, però és així: ningú ha elaborat un informe de la realitat barcelonina com el que Ferran Torrent ha fet sobre València.

Desconèixer què ha passat

El sociòleg Gabriel Kessler, a tomb de la nova pobresa a l’Argentina, proposava la metàfora de la caiguda per definir el nucli essencial de la situació: “En los nuevos pobres provenientes de los sectores más bajos se detecta, en el comienzo inadvertido de la caída, inversiones en arreglos de la casa que quedaron a medio hacer, televisores, heladeras y otras cosas compradas a cuota que no llegaron a pagarse”. La caiguda, diu Klesser, adquiria formes diverses, però la més terrible de totes era “el derrumbe” i la seva especial característica, “la imposibilidad de saber qué es lo que les ha sucedido”.

Ja que la caiguda és una realitat consumada, l’obsessió primordial de la literatura seria explicar justament què ha passat. No se sap si Rojals, Ramis i Todó, Nopca i Miralles, De Palol, Porcel i Puig creuen en la possibilitat de transformar el món, però els seus llibres almenys tenen la intenció de procurar que no continuï empitjorant. També ensenyen que la literatura és l’única manera de poder dir que s’està a favor de la realitat i a la vegada en contra.