Mendoza: “Barcelona és mentidera, li agrada l’escenografia”

“Totes les ciutats creen una imatge de si mateixes; Barcelona també l'ha buscat i per fer-ho fins i tot s'ha inventat barris històrics; en aquest sentit, Barcelona és mentidera, li agrada l'escenografia”, ha assegurat aquest dilluns Eduardo Mendoza, la persona que potser més a prop ha estat d'escriure la gran novel·la sobre Barcelona amb La ciudad de los prodigios, entre altres obres seves amb l'urbs com a teló de fons, mèrits que l'han fet obtenir el 8è Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que aquest dilluns a la tarda se li ha concedit al Born Centre de Cultura i Memòria, pòrtic del Festival Barcelona Novel·la Històrica, que tindrà lloc fins al 14 de novembre, en format virtual (streaming, podcasts i aplicacions).

L'urbs oberta al progrés (La ciudad de los prodigios), la de la conflictivitat social de l'eclosió industrial (La verdad sobre el caso Savolta), la de la Transició (El misterio de la cripta embrujada) o fins i tot la preolímpica (Sin noticias de Gurb) permeten resseguir la història, almenys moderna i contemporània, de la capital catalana a partir de la producció de Mendoza (Barcelona, 1943), sempre, admet, més interessat en la història de la ciutat mateixa que en la de les persones. “Busco com canvia i es forma, i encara més Barcelona, que és molt proteïca en això: ha mutat molt en la història recent, es va reinventant fins i tot físicament, amb això dels barris històrics”, assenyala citant sense citar el Gòtic. “Nova, York, Venècia, Istanbul… totes busquen imatges potents, i Barcelona també, i si no surt, s'ho inventa, i això es va veure amb la primera gran explosió de la Barcelona moderna, que va ser amb el Modernisme, i aquest va ser un estil fantasiós o mentider, si es vol”, fixa l'escriptor.

Una Ada Colau que s'ha reconegut “nerviosa i petita encara que faci cinc anys que soc alcaldessa perquè soc d'una família humil del Guinardó que no va imaginar que coneixeria Mendoza, que vaig llegir d'adolescent”, ha lliurat el guardó a un autor que “no fa novel·les històriques sinó novel·les que fan història, història universal de la literatura”, com ha fixat el catedràtic de Literatura i crític Javier Aparicio en la seva glossa de l'autor. Gran coneixedor de l'obra d'un escriptor que “juga amb la versemblança com amb una baldufa”, ha recorregut a la ironia mendoziana: “Demana-li a Onofre Bouvila [protagonista de La ciudad de los prodigios] que torni i ens ajudi a reconstruir la ciutat; i a Gurb, que s'endugui el coronavirus”.

Mendoza ha aprofitat per fer un elogi de les biblioteques i els arxius, que li van servir per conèixer una Barcelona que “estava literàriament verge perquè no hi havia una memòria històrica continuada, cosa que em va permetre inventar”. I també ha elogiat la sort que les seves obres coincidissin “en un moment en què es va fer la ciutat més atractiva del món”. En aquesta línia, ha llançat la teoria que “el que més atreu els estrangers és la nostra manera de viure”, barreja de gent “més o menys treballadora i seriosa, de fiar, a qui agrada menjar i viure bé, on no hi ha gaire tensió, cert respecte entre tots i un punt de gamberrisme just”. Per a Mendoza, això ha creat una atmosfera que “és important mantenir; sobretot no fem imitacions de nosaltres mateixos: no hem de voler agradar i hem de seguir així, només d'aquesta manera seguirem agradant". Sota aquest mateix prisma, Mendoza creu que “la gran novel·la de Barcelona no existeix: hi ha molt bones novel·les, però no la gran novel·la; tampoc és que Barcelona la necessiti”, ha puntualitzat, generós, l'autor de La ciudad de los prodigios ja a preguntes de la periodista Lídia Heredia en el mateix acte.

Diu l'escriptor, que es confessa “un gran lector d'història per poder entendre el que passa”, que en la seva carrera literària s'ha dedicat només a “posar moviment a aquest teatre immòbil de la història”, en bona part “inventant a partir de bases reals, amb unes dades que solen ser, curiosament, les més inversemblants: la ficció és més exigent que la realitat, les meves coses inventades no deixen de ser bastons per augmentar i sustentar la base absurda de la realitat”.

Per afrontar aquest tipus de novel·les, Mendoza —que acaba de publicar Las barbas del profeta (Seix Barral), sobre l'impacte de la Història Sagrada en la seva formació literària— considera que “la visió de la història necessita certa perspectiva: calculo que han de passar 25 anys perquè un fet es converteixi en història; només llavors podem discutir enfocaments; abans només és actualitat”, justifica qui ultima el tercer lliurament de la seva trilogia Las tres leyes del movimiento, ambientada en el període entre els anys seixanta i 2000. En aquesta línia, no el preocupa el revisionisme històric: “Sempre ha estat aquí; una altra cosa és amb què estàs d'acord o no”. Es trigarà, doncs, a llegir una novel·la sobre el procés? “Trigarem a veure-la, sí, però serà bona”, ha ironitzat.

Esquitxada sempre per la ironia i l'humor (“no és forçat, és arreu: a La ciudad de los prodigios, investigant per l'Exposició Universal del 1888, em vaig trobar amb un pavelló dedicat a l'ortopèdia, quan en un esdeveniment així sempre s'espera l'excel·lència, el millor de la vida”), Mendoza confia que la seva obra hagi deixat certa empremta en la manera com els barcelonins miren la seva ciutat. “Veiem sempre el que ens fan veure: la pintura, la música creen maneres de veure i entendre el món, si no tot serien dades… Voldria pensar que sí que he contribuït una mica a configurar l'imaginari de Barcelona”. Una ciutat que amb la pandèmia (“primer em va angoixar per incontrolable i per com afectava el meu entorn, ara sé que serà llarg, no sé com m'impactarà”), assegura, “haurà de replantejar-se el model amb el qual ha viscut els últims anys: el turisme”.

La capacitat d'“atorgar rang de realitat a la ficció, de quina manera aquesta és el lloc on podem entrar en contacte amb la realitat per entendre la ciutat” és el que el comissari del festival, Fèlix Riera, elogia en Mendoza i el que espera que acabi dibuixant un programa que la pandèmia ha obligat a focalitzar en autors locals (des d'historiadors com Borja de Riquer a escriptors com Jaume Cabré, Enric Calpena i Mari Carme Roca o periodistes com Lluís Permanyer, entre d'altres) i que ha obligat també a suspendre algunes de les rutes previstes. En qualsevol cas, trobades perquè, segons Riera, “Barcelona no es mesuri només en metres quadrats sinó també en metres pensats”.