Pickwick i Don Quijote

El Quijote, que un servidor considera el llibre més extraordinari, per insòlit, que mai hagin donat les lletres de Ponent, va significar una tan gran revolució —paraula que, tradicionalment, només volia dir capgirell— a la nostra història literària, que no és estrany que donés, amb el temps, una collita molt fèrtil. De fet, va donar fruits extraordinaris a les literatures anglesa, especialment, francesa i russa, entre d’altres, però pot dir-se, sense marge d’error, que no hi ha hagut cap novel·la escrita en posterioritat a aquell invent que no hagi estat deutora de l’enginy i de l’astúcia narradora de Cervantes. Les Novel·les exemplars són molt bones, però en part hereves de Boccaccio; el Persiles no és cap obra menor, però no presenta ni de lluny el geni i l’habilitat paròdica que palesa el Quijote; el teatre és fluix; la poesia no és de primera quan es compara amb els grans valors dels segles d’or de la literatura en castellà.

Això sí: no van ser les lletres castellanes les que van recollir en primer lloc la lliçó cervantina. De fet, aquestes lletres no la van recollir fins a l’aparició de novel·les com Nazarín, de Pérez Galdós, al final del XIX, o Niebla, d’Unamuno, de 1907. Entre el Quijote (1605, 1615) i la novel·lística en castellà del vuit-cents, la literatura espanyola va restar sorda, potser de tan perplexa, a un llibre d’extrema genialitat i de tanta potència generadora. Pot haver estat culpa de la Inquisició (que menystenia, si no menyspreava, la imaginació narrativa, fins i tot la que conté la Bíblia), i podria ser a causa de la decadència espanyola a partir de Felip III, el qual, per a la seva sort, va poder llegir el Quijote al seu moment.

Però els que més d’hora van recollir aquella lliçó van ser els anglesos. No s’ha d’oblidar que la primera traducció del Quijote (de la primera part, llavors única publicada) va ser la de Thomas Shelton, el 1612, a la qual va seguir, també puntualment, la seva traducció de la segona part, el 1620. No és lloc per atabalar el lector amb la llista de totes les traduccions que van venir després, moltes també precoces: la de John Phillips (1687), la de Peter Motteux, molt dolenta (1700), en part feta a partir de la versió francesa de Filleau de Saint-Martin, o les magnífiques de Charles Jarvis (1742) i de Tobias Smollet (1755), novel·lista ell mateix, encara llegida.

L’important és que Dickens, de qui es presenta en aquestes pàgines una nova edició de l’immortal i agradívol Pickwick (1837, en format de llibre), tenia al seu abast cap a mitja dotzena d’edicions angleses del Quijote per aprendre’n la lliçó. Més encara: tenia molt a la vora algunes obres mestres de la literatura que, al seu torn, ja havien deixat molt clar que les lletres del seu país havien ser el camp més fructífer per imitar o glosar els procediments narratius que es troben al Quijote: això encara és visible en més d’una obra de Paul Auster. Per esmentar solament quatre peces d’evident influència cervantina, Dickens degué conèixer els Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift (1726), les dues grans novel·les de Henry Fielding, Les aventures de Joseph Andrews, “escrites a imitació de Don Quijote” —com diu el títol sencer del llibre— (1742) i Tom Jones (1749), i Tristram Shandy, aquesta escrita i editada en diverses tongades entre 1759 i 1767, de Laurence Sterne.

Aquests autors, i aquests llibres, podrien haver tingut importància en la formació literària de Dickens; del que podem estar segurs, però, és de la importància que va tenir el Quijote. Per indicar el senyal més clar d’aquesta influència només cal pensar en l’aparició del personatge de Sam Weller, el criat de Samuel Pickwick, a l’entrega número 10 del llibre, publicat originalment en forma de fascicles. Les aventures inicials del llibre ja tenen tota la gràcia del món —i la novel·la serà itinerant, un recorregut per diverses contrades no gaire lluny de Londres, igual com les aventures de Don Quijote, a la primera part, transcorren sobretot per terres provincials—, però Dickens degué recordar un bon dia, interessat a donar un valor més popular al seu llibre, que una de les claus de la grandesa del Quijote resideix en el contrast, de vegades matisat, entre Quijote i Sancho, i els dos universos que representen. Allà on Sancho s’expressa en refranys de veritable saviesa popular, Sam Weller acut a les dites i els proverbis, i —com passa sovint amb el llenguatge de Sancho— amb una verba d’allò més pintoresca, pròpiament en llengua cockney, que no pot ser traduïda al castellà.

Aquesta minúcia a banda, qualsevol lector de Pickwick i del Quijote s’haurà adonat de quin senyal va deixar en Dickens la novel·la de Cervantes, com en tot novel·lista de les èpoques moderna i contemporània: la frontera entre allò que en diem realitat i allò que en diem ficció és enormement voluble. Ni la vida més ancorada en la realitat pot deixar de ser entesa, al capdavall, com una fantasia. I a l’inrevés: com va reblar amb contundència la literatura barroca, la vida és alhora realitat, somni i ficció.