_
_
_
_
Obituaris

Mor Jaume Barrachina, últim ‘connaisseur’

El director del Museu de Peralada era un gran expert en art medieval i col·leccionisme, a més d'un gran gastrònom

L'historiador de l'art Jaume Barrachina.
L'historiador de l'art Jaume Barrachina.
José Ángel Montañés

Si es visitava el castell de Peralada no hi havia millor ciceró que Jaume Barrachina Navarro. Es coneixia tots els racons d'aquest lloc i totes les històries que acumulava la seva rica col·lecció patrimonial: les obres medievals, la immensa biblioteca, amb la millor col·lecció privada d'edicions del Quixot i la seva reconeguda col·lecció de vidre antic, entre molts altres tresors. Però aquest barceloní nascut el 1951 també coneixia i s'esplaiava explicant amb un fi humor anglès la història de cadascuna de les pedres d'aquest conjunt propietat de la família Mateu, com si fos propi. Tant et podia assenyalar el marc de la finestra que van haver de desmuntar perquè passessin les obres d'El Prado en el seu camí a l'exili durant la Guerra Civil com et deixava tocar, amb molta cura, un dels caps romànics del Mestre de Cabestany, un dels seus autors preferits, o bé t'acompanyava als cellers centenaris, on part de la collita familiar esperava el moment òptim per posar-se a la venda.

Barrachina, entusiasta, sorneguer, sibarita i sempre bon amfitrió, ha mort aquest dimarts als 69 anys. Quan els seus col·legues li deien que era l'últim connaisseur, una figura en vies d'extinció, amant de l'art, la gastronomia i l'enologia, responia, complagut, amb una de les seves típiques riallades. Era de les poques persones que podia anar a menjar a El Bulli sense reserva prèvia per l'amistat que l'unia amb els seus fundadors i haver fet el pròleg d'alguns dels llibres editats pel famós restaurant.

Barrachina era d'aquestes persones que tothom respectava, per la seva bonhomia, però també pel seu profund coneixement de l'art català, sobretot medieval, del qual era un dels coneixedors més prestigiosos en l'actualitat. Tots destaquen la seva sensibilitat extrema i el fet d'haver obert noves vies de treball que molts d'altres han seguit després. Va publicar un bon nombre d'articles i llibres i va comissariar exposicions com Thesaurus. Art dels bisbats catalans (1985) i La col·lecció somiada. Escultura medieval en les col·leccions catalanes (2002). Va organitzar el X Congrés de l'Associació Internacional de la Història del Vidre (1985) i va editar la versió espanyola de la col·lecció El mundo de las antigüedades i va ser col·laborador i articulista de revistes artístiques, com Estudios Pro-Arte, De Museus o del Butlletí del MNAC, entre moltes altres. Malgrat el seu ampli bagatge bibliogràfic ell només es definia com un “agnòstic aficionat a les relíquies”.

Barrachina sabia que la col·lecció reunida pels Mateu, pare, fill i neta, era un pou sense fons i se'n va nodrir per escriure molts dels seus articles des que va entrar en aquesta casa el 1975, quan tot just acabava de presentar la seva tesi doctoral. Però envoltat d'una de les col·leccions privades més importants d'Espanya, Barrachina va estudiar també col·leccions d'altres museus, com la col·lecció Matías Muntadas, de la qual era un gran expert i havia determinat l'origen de moltes de les seves peces.

Aquest dimarts, després que es conegués la seva defunció, tots els que l'havien tractat lamentaven la seva pèrdua i destacaven el seu incansable interès pels objectes. Des del Museu Picasso, el MNAC i el Museu Marès recordaven el seu pas per aquests centres d'art i la seva incessant col·laboració. Molts el descrivien com “un historiador de l'art global”. D'altres, com el Museu Víctor Balaguer, lamentaven que la seva mort deixés a mitges el treball d'atribució d'una de les seves obres, una tasca per la qual Barrachina sentia passió. Igual que per denunciar la quantitat d'obres falses (medievals) que existeixen als museus de tot el país, com les peces realitzades pels falsaris germans Junyer i Vidal.

Barrachina era de bon menjar, beure i fumar. Fins fa poc era normal veure'l amb un enorme puro a les mans. Sempre disposat a ajudar els qui començaven en el difícil món de la història de l'art, però també del periodisme.

En les ja tradicionals jornades sobre col·leccionisme que organitzen des de fa nou anys els Museus de Sitges era un assidu cada any. Si no hi participava com a ponent (esgotant i allargant els minuts previstos amb el vistiplau dels organitzadors), hi intervenia sempre amb autèntiques classes magistrals. El passat 2 d'octubre no hi va participar per primera vegada i tothom el va trobar a faltar.

Després de la seva defunció, la família Suqué Mateu va expressar el seu condol per la pèrdua d'un dels seus col·laboradors més fidels i “una peça clau en la divulgació del patrimoni del castell de Peralada”. Per acomiadar-lo definitivament la seva família cita tothom que vulgui acompanyar-lo al Tanatori de les Corts de Barcelona divendres a les 12.30.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_