Bruno Oro, ben documentat, mal afaitat

A la crescuda graella de TVE a Catalunya, un dels nous programes setmanals el presenta Bruno Oro. Es tracta de Perduts en el temps, que proposa “descobrir indrets abandonats de Catalunya que amaguen històries fascinants”. Cada episodi és monogràfic. De moment, n’han emès tres. Un sobre la batalla de l’Ebre. Un segon sobre l’edifici del Borsí, el casino mercantil que, amb una volguda fesomia de temple dels diners, aixoplugava la borsa privada de Barcelona. I el darrer, sobre la presó i el castell de Figueres, que va ser la presó de Tejero.

La part documental del programa és impecable i els testimonis triats s’expliquen amb claredat i encert, com un objector de consciència que va estar tancat a la presó de Figueres. Testimonis que no exclouen l’emoció, com l’entranyable Josefa Roselló, supervivent del bombardeig del poble vell de Corbera d’Ebre, ara abandonat. Però els responsables del programa es deuen malfiar que recordar amb solvència determinats fets i revifar la història tingui prou amenitat. Per fer-ho més distret, que no cal, hi afegeixen alguns elements del tot sobrers. Fins i tot fan nosa.

El presentador, Bruno Oro, figura que és un arqueòleg i sembla ser que la iconografia de l’ofici (des de l’època d’Indiana Jones) fixa com un atribut inalterable sortir amb armilla i mal afaitat. Així ho fa Oro. I una peça sobrera és una recreació o ambientació històrica dels fets que s’expliquen. En el cas de la batalla de l’Ebre s’inicia amb unes escenes d’atac de soldats republicans, Oro entre ells. Les interpreten el grup de voluntaris de Faió, que periòdicament recreen la batalla de l’Ebre. Una popular convocatòria local que ja té més de 10 anys, però que per convertir-la en una narració cinematogràfica convincent li cal superar un inevitable i benintencionat amateurisme. Les imitacions de Tejero i Dalí (en camisa de força) van fer angúnia. En el cas del Borsí, una bona troballa com la d’acudir al cinema mut per il·lustrar una cita de La febre d’or, de Narcís Oller, es perjudica quan, una segona vegada, es fa gesticular Oro exageradament per recrear les actuacions del pitjor cinema de l’època. De vegades, les imatges més senzilles diuen molt més. Per exemple, el passeig d’Oro per les runes del poble de Corbera, salvatgement bombardejat.

La història de l’edifici del Borsí, al carrer Avinyó, que explica el programa mostra l'opulència d’aquella borsa privada, reflex d’una nova riquesa especulativa. Els historiadors convidats subratllen temes interessants, com l’existència d’aquest borsí privat a Barcelona, un mercat lliure (no oficial) de capitals, en contraposició a la Borsa de Madrid, oficial, i la que més tardanament s’obriria a Barcelona, també oficial. Un borsí molt vinculat a la banca, a les empreses metal·lúrgiques i al fenomen emergent del transport ferroviari. El programa tracta la figura del seu promotor, el controvertit financer i polític Evarist Arnús, filantrop i esclavista, molt ben dibuixat en un curt passeig per la finca de descans que va aixecar a Badalona. L’acomodació, a la postguerra, de les aules de l’Escola d’Arts Aplicades, va destrossar, com ensenya Oro, parcialment l’interior. Perduts en el temps s’atura aquí. L’edifici, ara, és municipal i està pendent de rehabilitació.

Perduts en el temps, no és, ni es fa, llarg (25 minuts). El que explica té interès. Hi sobra la faramalla.