“Reivindiquem la catalanitat d’Alberto Closas”

A un paso de las estrellas (Càtedra) és la biografia d'Alberto Closas (Barcelona, 1921-Madrid, 1994) que han escrit Francis Closas i Sílvia Farriol, nebots de l'actor. S'apropien del títol de les memòries que ell mai va arribar a escriure i van més enllà: “Hem volgut posar l'Albert en la història”, diuen els autors, que es van passar mesos immersos en la vida del seu oncle: “Sobretot, hem volgut reivindicar la catalanitat i la memòria de l'Albert”. Així, Albert, en català: “Sempre li vam dir Albert i sempre vam parlar català amb ell. Per a nosaltres, Alberto és com un nom artístic”.

El que pocs sabien era que el pare d'Alberto Closas, Rafael Closas, va ser republicà implicat, ocupant càrrecs a la Generalitat de Macià i sent conseller amb Companys i, des del 1932, portant el traspàs de competències de Madrid a Barcelona. Per aquest motiu el gener del 1939 la família se'n va anar a l'exili. “Però no era d'esquerres”, especifica Francis. “Era un conservador, va estar entre els fundadors d'Acció Catalana [de tipus nacionalista, sorgit de la Lliga Regionalista]”. Farriol concreta: “Era aquella dreta que hi ha per Europa, però que no acaba d'arribar a Espanya, liberal… No tots els republicans eren d'esquerres”.

El pare de Closas va ser catalanista i maçó. Quan Alberto va estudiar als Jesuïtes es va adonar que el nen estava massa pendent dels capellans i el va enviar a França perquè “s'afrancesés”, matriculant-ho “en un col·legi estatal, sense encens, devocions ni idees jesuíticas”. Però a la casa familiar, al noble carrer Trafalgar dels anys vint del segle passat, no es parlava de política. “I era una casa molt catalana, on només es parlava català”, destaca Francis.

Alberto, començada la Segona Guerra Mundial, va emigrar amb el seu germà gran, el Jordi, a l'Argentina i allà va forjar la seva carrera, apadrinat per Margarita Xirgu. “Va ser una segona mare per a ell”, diu Francis. “La va conèixer a Santiago de Xile. Va entrar a l'escola de teatre que va crear la Xirgu i, més endavant, va començar a treballar amb ella, ja a Buenos Aires, on va debutar amb El adefesio, de Rafael Alberti, amb un èxit impressionant”. Els nebots subratllen que per la influència de l'actriu i empresària, Closas es va considerar sempre un home de teatre, en el repertori del qual figuren autors com Lorca, Alberti, Casona… “El teatre era el que l'atreia, deia que el cinema li interessava per pura conveniència econòmica”, recorda la seva neboda, un discurs molt actual, com actuals són les queixes que proferia Alberto ja als primers anys quaranta per culpa… del futbol: “Les retransmissions radiofòniques de partits estaven fent molt de mal al teatre a l'Argentina”, diu Farriol.

Els autors destaquen els recitals de poesia catalana que va fer a Buenos Aires. “Recitar Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera i Carner demostra el seu interès per la cultura catalana”, diu Francis. Però mai es va ficar en política. “Es diu que era amic tant de Carrillo com de Carrero Blanco… A veure, l'Alberto coneixia Carrero perquè van viure al mateix bloc de pisos a Madrid, i li donava alguna entrada de teatre… poca cosa més”, sentwncia Francis. “Sí que, ja als anys vuitanta, es va declarar ‘un republicà al servei del joancarlisme’ i admirador de la política de Jordi Pujol, però fins i tot aquestes declaracions cal considerar-les una manera d'escapolir-se”. I si en la necrològica que va fer el seu amic i autor teatral Manuel Martínez Mediero diu que “només el nefast bigoti de l'època li restava frescor”, els seus nebots puntualitzen que no es tractava d'“un bigoti franquista, sinó de Clark Gable”.

“Ni tan sols al cinema es va comprometre, deixant de costat Muerte de un ciclista. Ell es va dedicar a la comèdia, a films costumistes… a fer de galant”, diuen els autors del llibre, que també han escollit les pel·lícules del seu oncle que, fins al 21 d'octubre, es poden veure en un cicle a la Filmoteca de la Generalitat: Historia de una mala mujer (1948, versió d'El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde), Muerte de un ciclista (1955), Distrito quinto (1958) i La gran familia (1962).

Pura seducció

Tot en ell era, doncs, seducció, gairebé coqueteria: “Va néixer l'1 de novembre, però sempre surt el 30 octubre”, explica Francis. “El que passa és que no li agradava que el seu aniversari fos el Dia dels Difunts. Ho deixa clar en una carta al meu pare, en la qual li recorda que el dia 1 de novembre fa 28 anys, i afegeix: ‘estripa aquesta carta’. No podia deixar rastre d'aquella informació!”. Els nebots són conscients que l'Alberto “enamorava amb el discurs, ho edulcorava tot, ho manipulava, coquetejava. Deia que el seduïen a ell, però… dir això ja té una mica de seductor…!”, reconeixen.

La documentació consultada és ingent i, vist el caràcter del personatge, podria ser enganyosa. “El coneixem i sabem quan exagera o menteix”, aclareix Francis. Com hauria suportat la pressió mediàtica si avui tingués 40 anys? “Per descomptat, no hauria caigut en les urpes de la teleporqueria, hauria sabut distingir el gra de la palla i mantenir-se al marge, era molt intel·ligent”. Sigui com sigui, estan encantats amb la premsa del cor: "Aviat ha dedicat dues pàgines al llibre; amb això ja…”, fa broma Francis.