Trump parla català

“Ell pot ser l’impulsor del caos imprescindible per restablir després l’ordre necessari”. L’anàlisi del jubilat col·laborador de la CIA planava sobre les extenses planes de Wyoming. Feia un any que Trump havia guanyat les eleccions i la sorpresa no tenia treva. L’home de Laramie descrivia l’aplicació política del principi econòmic de Schumpeter adaptat pel neoliberalisme. Un doble pas de rosca a la tesi de Marx que, amb el temps, va saltar del procés industrial al polític i de l’esquerra a la dreta radical per justificar la revolució des de dins. Per això el meu interlocutor l’havia votat tot i considerar-lo per un truà desllenguat. Perquè el veia amb prou entusiasme destructor perquè el sistema l’utilitzés per poder regenerar-se després. Sistema llavors encarnat en Hillary Clinton discorrent pel costat fosc del camí. De Trump s’esperava, doncs, que actués com un cavall d’Àtila. I ho ha complert, i tant.

En el llarg procés electoral nord-americà és habitual que després de les respectives convencions els candidats contrincants guanyin adeptes a les enquestes. La seva presència permanent a tots els mitjans durant una setmana els converteix en objecte de consum massiu inevitable. Des de l’esmorzar fins al moment d’anar a dormir es colen en les vides d’una ciutadania obligada a empassar-se la seva companyia sense remei. I com que l'afecte ve del fer-se, el votant acaba responent als sondejos amb un acostament a l’últim que ha parlat. Això és el que està passant aquests dies després de la proclamació de qui, trencant amb una altra regla no escrita, ha utilitzat les instal·lacions de la Casa Banca amb finalitat partidista. Tot i aquesta denúncia, les enquestes rebaixen la distància que Joe Biden havia ampliat respecte a Donald Trump i no descarten la victòria del rei de Twitter. La majoria dels estats on va arrasar no cedeixen. Wyoming inclòs.

Llei i ordre, va proclamar el partit republicà a l’inici del seu conclave. I per aplicar-ho s’esforça a crear les condicions necessàries perquè la ciutadania ho exigeixi. I al foment de la divisió social freqüent hi afegeix ara els esclats de violència racial imprescindible. La fi justifica els mitjans i la sang la victòria. Espantós. Hi afegim el joc brut de Rússia a favor del republicà, detectat i denunciat per Facebook i canalitzat a través de les xarxes socials, i ampliarem el temor latent a terror constant.

Aquesta tendència al caos imprescindible provocant desordre i acceptant els sacrificis corresponents per poder renéixer renovat no és una exclusiva ianqui. La trobem en països en mans de correligionaris que seguint les tècniques trumpistes o coincidint-hi en el temps estan desestabilitzant mig món. Incloent-hi part d’Europa. I una cosa així hi ha en “la confrontació intel·ligent” proposada per Carles Puigdemont.

Més enllà de la caricatura, el joc semàntic i la prestidigitació conceptual, pretendre desestabilitzar des de dins l’ordre imperant espanyol per aconseguir la independència de Catalunya equival a aplicar el principi de Schumpeter descrit per l’amic americà. Amb la paradoxa que en aquesta part de la península Ibèrica l’aspiració neoliberal mutaria en un model que, de moment i en teoria, seria més d’esquerres que de dretes tenint en compte el gir ideològic pretès per Junts per Catalunya. Però com que el que val és la tècnica i no la idea, la resta és quincalla. Res a objectar si així ho volen i ho voten els qui ho accepten. Només que, al marge dels emprenyats permanents i els hooligans habituals, està per veure que el gros de l’electorat assumeixi l’imprescindible plors i cruixir de dents que algunes veus prediquen. Sí, són les que diuen que cal estar disposat a tot, incloent-hi el sacrifici personal, com relata Toni Comín. Però si amb la pandèmia a més d’un se li han caigut fins i tot els mitjons de tanta tremolor i se li entela la mascareta de tanta suor, cal veure si, a l’hora de la veritat, aquests mateixos hi estarien tan disposats.

No era Biden sinó la covid qui estava derrotant Trump. I la manera del president d’intentar neutralitzar-la ha estat deixar de parlar del virus tot i els 185.000 morts i els més de sis milions de contagis en aquell país. Sense arribar a aquests extrems ni al negacionisme campant als Estats Units, Catalunya està participant de manera significativa en el temor sanitari espanyol denunciat i advertit pels països que imposen restriccions. Ho certifiquen les dades dels pocs turistes internacionals que van venir al juliol, per sota del percentatge espanyol, o la pèrdua de força econòmica de Barcelona respecte a Madrid. Probablement perquè els terribles efectes de la pandèmia cauen en el sac ja foradat per la inestabilitat política. Davant la dificultat de combatre un desordre com aquest, la il·lusió d’esperar un altre ordre. D’això se’n diu caos creatiu.