La nena que s’emocionava amb Colom

La neta d'Antonio Torregrossa va arribar a Barcelona el 1986. Erika Torregrossa va tornar amb 13 anys al país que va abandonar el seu avi, exiliat republicà. Advocat de professió, a la seva nova llar, Colòmbia, va destacar com a advocat sindicalista, fins que el van assassinar el 1955 en sortir d'un judici a Bogotà. La seva neta volia ser advocada i explica que quan va entrar per primera vegada a Barcelona, per l'avinguda Diagonal, en veure la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB), es va prometre que allà estudiaria la carrera, i que fins i tot hi arribaria a fer classes. Ambdues coses es van fer realitat.

Más información

L’escriptor a la ciutat aèria

Del beisbol a violinista del Liceu

La llengua que t’obre les portes de Catalunya

Erika Torregrossa (Bogotà, Colòmbia, 1973), neta i filla d'advocats, avui és assessora del Ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá. Militant socialista, ha format part en dues ocasions de les llistes municipals de Barcelona del PSC i una vegada en les del Senat. El seu és un cas d'èxit sense fer soroll: és professora de Criminologia i Execució Penal de la UB i també imparteix classes a la Universitat Oberta de Catalunya; ha estat presidenta de la Comissió de Justícia Penal i Internacional del Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) i ha assumit responsabilitats en la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. La seva implicació política, diu, és herència de la seva mare, Mélida Torregrossa, que ha estat una membre activa del socialdemòcrata Partit Liberal. “A casa la política era un factor de transformació. Això va marcar el meu grau d'implicació, també veure com liquidaven amics dels meus pares en la Unió Patriòtica”. En la dècada dels vuitanta el narcoterrorisme i les forces paramilitars van assassinar centenars de representants de l'UP.

De les moltes experiències per les que ha passat, l'únic record que fa plorar Torregrossa durant l'entrevista és el simbolisme que va donar l'estàtua de Cristòfor Colom en la seva acabada d'estrenar joventut a Barcelona: “Un dels primers monuments que vaig veure va ser el de Colom. M'emocionava pensar que el seu dit assenyalava cap a Amèrica. Malgrat aquest moviment actual contra l'estàtua, a mi em recordava d'on venia”. A Torregrossa la van enviar a viure amb uns parents espanyols a Cornellà de Llobregat. “A Colòmbia, en els vuitanta i noranta, època molt dura, molt violenta, qui tenia possibilitat enviava els fills a estudiar Europa o als Estats Units”. A l'escola, la Roger de Llúria, assegura que era l'única nena estrangera: “No només ho era de l'escola, semblava que ho fos de tot Cornellà. La gent s'apropava per preguntar-me d'on era”.

Un component clau per a una integració ràpida va ser aprendre el català. Parla amb afecte de la professora del Roger de Llúria que li va ensenyar l'idioma, Emilia Puigvert. Torregrossa i el seu marit, Joaquín, tenen dues filles, a qui parla en català. Altres mentors d'aquesta advocada que sorgeixen durant la conversa són Luis del Castillo Aragón, que va ser degà de l'ICAB, o Iñaki Rivera, professor de Dret Penal de la UB. Rivera és d'origen argentí, com molts altres referents acadèmics i polítics a Catalunya. Torregrossa creu que l'Argentina i Xile mantenen una relació més estreta amb Espanya en el pla acadèmic i intel·lectual perquè hi van posar els fonaments els exiliats de la dècada dels setanta, que fugien de la dictadura militar argentina i del Xile d'Augusto Pinochet. “Era gent amb moltes inquietuds i amb experiència de responsabilitat en institucions”.

Des de l'apartament en què residia a Cornellà, en una planta dotze, Torregrossa podia seguir les obres de les rondes que circumval·len Barcelona, també les de la torre de comunicacions del Tibidabo. Quan va arribar a Barcelona, en els vuitanta, els referents que tenien de la capital catalana ella i la resta de colombians eren escassos. “La ciutat es posa al mapa el 1992, a partir dels Jocs Olímpics.” Ara Torregrossa viu a cavall de Madrid i Barcelona. Assegura que la variable fonamental perquè un colombià decideixi traslladar-se a una de les dues ciutats és la presència de familiars i pròxims que el rebin. La rivalitat no és entre Madrid i Barcelona, afirma Torregrossa, el duel per captar talent colombià és entre els Estats Units i Europa, entre el país de les oportunitats, però també d'un individualisme que pot deixar-te a la cuneta, i el continent de l'estat del benestar i de societats més amables com Espanya.