119 dies hospitalitzat pel coronavirus: “Hi va ingressar amb abric i en va sortir en màniga curta”

Juan Miguel Martínez va arribar a veure pocs aplaudiments de les vuit. Potser va participar dues o tres vegades en l'homenatge espontani que feia la ciutadania als sanitaris durant la pandèmia. Poc més. “Hi va ingressar amb abric i en va sortir amb l'alta en màniga curta”, resumeix la seva filla Sara, de 20 anys. 119 dies ha estat hospitalitzat a causa de la Covid-19 aquest mecànic d'avions de l'aeroport del Prat. Aquell 24 de març que va entrar per la porta de l'Hospital de Bellvitge de Barcelona, Espanya comptava amb prop de 40.000 infectats i 2.500 morts. Quan va sortir de l’hospital, el 21 de juliol, 278.000 persones, com ell, s'havien contagiat i 28.400 havien mort.

Corria el 17 de març quan el Juan Miguel, de 53 anys i veí del Prat de Llobregat, va començar amb febre, malestar general i diarrea. El 061 va descartar la infecció per covid-19 perquè, llavors, la diarrea no estava considerada un símptoma de la malaltia —avui sí. Al centre de salut, tanmateix, li van demanar una radiografia que va revelar una pneumònia bilateral que, a falta d'una prova PCR que ho confirmés, apuntava al coronavirus com a causant. “Soc mecànic d'avions a Iberia i un dia em va trucar el pilot d'un vol que venia de Milà per una avaria i hi vaig estar treballant. Crec que va ser allà on em vaig contagiar”, revela ara el Juan Miguel, assegut en una cadira de rodes al saló de casa seva. Potser va ser allà “o a qualsevol altre lloc”, intervé la seva dona, la Milagros. Llavors el Juan Miguel ja portava mascareta, però el tapaboques no era, ni de bon tros, obligatori. El virus corria descontrolat per tot arreu, se sabia poc o res dels casos asimptomàtics que també infectaven i tallar la transmissió era un impossible.

Más información

L’emotiu discurs d’una infermera de la covid-19: “Ens hem hagut d’empassar les llàgrimes”

Una sanitària a l’Hospitalet de Llobregat: “L’ambulatori frega el col·lapse, pitjor que a l’abril”

Hospital Vall d’Hebron: “Vam arribar a tenir 700 ingressats i a estar a 50 llits del col·lapse”

Una prova PCR a urgències va revelar el diagnòstic de covid-19 del Juan Miguel el 24 de març. L'endemà, entrava a l'UCI de Bellvitge. Durant sis dies els metges van intentar remuntar la seva funció pulmonar amb mascaretes i ulleres d'oxigen. Però va ser en va. Ja no hi havia rastre del virus al seu cos, però l'empremta del coronavirus continuava fent efecte i el van haver d'intubar. 55 dies adormit, amb una traqueotomia pel camí, fallades renals, mal cardíac i tres temptatives de llançar la tovallola. La seva dona i les seves filles, la Sara i la María, esperaven a casa una trucada, entre les tres i les vuit de la tarda, que calmés l'angoixa. O l'empitjorés. “Ens van dir tres vegades que se n'anava. Posàvem l'altaveu i escoltàvem el metge les tres. Després, més que el que ens deia, analitzàvem el to de veu amb què ens havia parlat, si estava més seriós, més pausat. Jo, de vegades, ja no entenia ni el que em deien”, recorda la Milagros.

Gairebé dos mesos d'espera fins que el Juan Miguel va obrir els ulls. “Jo somiava amb una altra vida. La meva dona era la directora d'hospital, jo era milionari i la meva filla s'havia casat amb un home musulmà”, explica ara entre rialles el mecànic d'avions. És l'únic que recorda d'aquells dies, que encara manté en una mena de nebulosa. No podia moure's. Només el dit petit. “Pensava: què m'heu fet? Si vaig venir per un refredat i ara no em puc ni moure”, relata.

El 8 de maig, la Sara, que estudia Periodisme, i la María, que està en cinquè de Medicina, van anar a veure’l per primera vegada. Tenien pensat fer una videotrucada amb la seva mare, que no podia anar per ser persona de risc (té una malaltia autoimmune). Volien divertir-lo i fer-li bromes, per treure ferro a l'assumpte, pensaven. Aquest era el seu pla. Però 55 dies intubat a l'UCI havien passat massa factura. “No era el meu pare. Tenia la mirada perduda, no parlava, només movia un dit. Va ser el moment més dur de tots perquè, fins aleshores, tot era per telèfon i allà el vaig veure i vaig prendre consciència de tot”, assenyala la Sara.

El Juan Miguel va obrir els ulls a l'UCI però va començar a connectar amb la realitat quan ja estava instal·lat en la unitat de semicrítics. Allà es va enfadar amb el metge perquè no el deixaven veure la seva família; allà va ser la primera vegada —la primera de moltes— que es va sentir sol per ser lluny d'elles; i allà va ser on va reconèixer la Milagros tan bon punt va entrar per la porta, malgrat el vestit de plàstic que la tapava de cap a peus.

El mecànic va recórrer tot l'hospital durant la pandèmia: urgències, UCI, semicrítics i tres setmanes en planta. Després va seguir recuperant-se en un centre sociosanitari, el Duran i Reynals, a l'altre costat de la gran avinguda que discorre als peus de Bellvitge. Era l'últim esglaó abans de tornar a casa.

La videotrucada

D'aquells dies, el Juan Miguel només té en la ment els sanitaris que el van acompanyar. Com la Lumi, la infermera de l'UCI que mai no faltava a la videotrucada amb la seva família a les set de la tarda, la mateixa que li enganxava fotografies de les seves filles a la paret i li posava música. “Està boja”, van ser les primeres paraules del Juan Miguel en veure la Lumi ballar al costat del seu llit. També recorda la Carmen, l'auxiliar del Duran i Reynals que ha estat “una segona mare”: el dutxava, el renyava, s'explicaven les seves vides i l'obligava a aixecar-se. Un mes allà dona per a molt.

Però l'“àngel” del Juan Miguel és el Marc, l'infermer del sociosanitari que li va curar les úlceres i l'ànima. Amb ell va sortir al carrer després de tant temps i per ell es va aixecar de la cadira per primera vegada: “Acomiadem-nos com homes. Aixeca't i fes-me una abraçada”, li va dir el Marc el dia que li van donar l'alta. La Sara va fotografiar el moment. “Va ser emocionant. Vam plorar tots”, rememora la Milagros.

El Juan Miguel, que no havia anat al metge en la seva vida i ni tan sols tenia historial obert a l'hospital, va tornar al carrer Sarajevo del Prat el 21 de juliol. Entre l'aplaudiment dels veïns, les abraçades de la seva família i la visita sorpresa dels seus companys de feina. Pel camí ha deixat 27 quilos, la força a les cames i la resistència per no plorar.

El refredat amb què va entrar Bellvitge no li ha deixat més seqüeles que la fragilitat a les cames. Cor i ronyons “perfectes”, afirma orgullós.

Al cap i a la fi, ja a casa, assegut a la seva cadira de rodes en pantalons curts i 28 graus a l'ombra, el Juan Miguel ara només enyora dues coses: baixar al carrer a “socialitzar” i prendre “una cerveseta amb els amics”. “Calma, a poc a poc,” li diuen les dones de la casa. Tot arribarà.