La beneïda divisió de poders

Per fi s’ha tancat la instrucció del cas Jordi Pujol i família davant de l’Audiència Nacional, caldrà esperar ara el judici oral i la sentència. Pujol ja és un ancià de 90 anys, m'imagino que la seva dona deu rondar aquesta mateixa edat, i la seva tardana caiguda del pedestal pot haver sorprès molta gent. Però desconfiar del poder polític és la millor lliçó que podem extreure d’aquesta desgraciada història.

Aquesta desconfiança respecte a qui exerceix el poder és, precisament, la base de l’Estat liberal democràtic. Un dels elements principals, la divisió de poders, és clau i aquest cas el posa especialment en relleu: “que el poder freni el poder”, deia Montesquieu. I els pares fundadors dels EUA afegien: el govern d’una nació es basa en una sèrie de poders que s’han de controlar mútuament. Sense això no podríem gaudir ni de llibertat ni d’igualtat. També ciutadans i funcionaris públics exemplars són imprescindibles perquè la democràcia no sigui una paraula buida.

La desconfiança respecte de qui ostenta el poder és, precisament, la base de l'Estat liberal democràtic

Aquest ha estat el cas. La senyora Victoria Álvarez va denunciar les irregularitats financeres del fill gran de la família perquè havia estat testimoni de com els feixos de bitllets atapeïen el maleter del seu cotxe quan viatjava cap a Andorra. A partir de la denúncia, la policia va començar a implicar-s’hi i va traslladar les seves primeres investigacions a la justícia per si hi havia indicis de delicte. Alguns diran que tot plegat és una campanya contra Catalunya: els tòpics de les “clavegueres de l’Estat” i d’una “justícia polititzada”. Les paraules es desgasten quan es fan servir en excés. El que va funcionar va ser la divisió de poders.

El jutge instructor de l’Audiència Nacional José de la Mata ha elaborat una interlocutòria de més de 500 pàgines detallant el que s’ha esbrinat durant la seva investigació i ha conclòs, en termes generals, que la família Pujol actuava com una organització criminal. Ja ho sabeu: la mare superiora, el mossèn, el missal com a sinònim d’un milió de pessetes... Tot això passava a la Catalunya pujolista, continua passant ara? Utilitzar el Palau de la Música per finançar Convergència, ja provat per sentència ferma, és la profanació d’un símbol nacionalista. Por tant, a més, d’escrúpols pocs, ni tan sols els justos.

Els dubtes sobre l’honestedat de Pujol, malgrat tot, venien de lluny. De la seva època d’alt dirigent de Banca Catalana, aquella entitat financera que va pujar com l’escuma als anys seixanta i setanta després d’esfondrar-se de cop i volta i declarar-se en fallida. Al final, pressionat pel regulador bancari, la va comprar el Banco de Vizcaya per una pesseta. Els accionistes van perdre tots els seus diners, molts els havien invertit per amor a la seva pàtria, perquè es deia Banca Catalana i perquè la dirigia Jordi Pujol. Els van enganyar?

Molts accionistes de Banca Catalana havien invertit per amor a la seva pàtria i perquè la dirigia Jordi Pujol

Perquè quantes accions tenia Pujol en el moment de la seva venda? M’agradaria saber-ho. Ho va intentar esbrinar la Fiscalia General de l’Estat encarregant a dos fiscals, Carlos Jiménez Villarejo i José Mª Mena, una investigació que va ser rebutjada per una gran majoria de l’Audiència Territorial –llavors encara no existia el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya–, tot i que amb vuit vots discrepants, entre els quals el de Margarita Robles, avui ministra de Defensa. La resolució de l’Audiència va generar molts dubtes. Quan Pujol va declarar el 2014 que des del 1980 estava dipositada a l’estranger una “deixa” del seu pare els dubtes em van tornar a la memòria. Potser el jutge De la Mata s’hi refereix a la seva interlocutòria.

Després de ser escollit com a president el 1984, pocs dies després de fer-se pública la querella de la Fiscalia, des del balcó de la Generalitat i aclamat per la gentada que s’havia aplegat a la plaça, va dir que l’acció dels fiscals havia estat un atac indigne a Catalunya comès pel Govern espanyol. Victimisme, ignorava el que era la divisió de poders.

En tot cas, sabem dues coses importants. Que el que fins ara anomenàvem llegat ara l’hem d’anomenar deixa, un canvi substancial, i que la senyora Victoria Álvarez és una ciutadana exemplar, l’única a la qual es pot donar aquest qualificatiu dels molts catalans i no catalans que coneixien les martingales dels Pujol. Potser caldria pensar a dedicar-li un monument o un carrer amb el seu nom. A més, per últim, a tots els membres de la família Pujol se’ls ha de reconèixer la presumpció d’innocència. Així ho garanteix la Constitució espanyola.