Els no ningú

Fa un minut que els obrers acaben de ficar el taüt de fusta a dins del nínxol 959. Els amics d’Eleuterio Fraga, Lute, s’hi apleguen al davant. No l’han pogut vetllar perquè no entra en els enterraments benèfics, així que el lloc per a les converses que acompanyen els morts és al davant de la seva làpida, sense nom, a la part antiga del cementiri de Montjuïc de Barcelona.

“Com estàs? Esplèndid! Ell sempre responia això”, el recorden els seus, entre somriures tristos. Espanyol de naixement, criat a l’Argentina i aventurer, amb 72 anys “havia viscut molt, una vida en majúscules”. Mariner, taxista, lampista, repartidor, amo d’un bar, venedor de tabac de contraban al metro... I un sensesostre als carrers de Barcelona durant gairebé tres anys. Fins a la muntanya, amb vistes al mar, han pujat set amics per dir adeu al Lute: la seva família, el Carlos i la Luisa; quatre treballadors d’Arrels, l’Anna, la Conxi, el Juan i el Txema, i el Joan, un voluntari de la fundació d’ajuda a persones sense llar.

El Lute solia parlar de les seves vivències al mar, recorden. En un braç s'hi podia llegir Sailor’s grave [tomba de mariners]; a l’altre hi duia un vaixell tatuat. Durant set anys com a mariner mercant, va recórrer Europa, va anar al Japó, Sud-àfrica, l’Iraq, l’Iran, el Iemen, Etiòpia, Kènia, Libèria, Nova York... Però res comparable a Narvik, un poble de 18.000 habitants a Noruega. “Oh, entrar a Narvik! […] A l’estiu és verd, tot verd. A l’hivern, tot neu, amb més de 30 graus sota zero”, li va explicar a Joan Roqueta, en una entrevista per a un llibre sobre la vida de cinc persones que havien viscut al carrer, Vaig dormir al carrer, publicat per Arrels.

Els seus viatges a Narvik els va fer al Nikkala. “Era un món de vaixell. Teníem uns patinets, unes motos, per anar de la proa a la popa, perquè el vaixell tenia 200 i llargs, 300 metres de longitud. I, a més, tot pla. Biblioteca, sala de ping-pong, sauna, piscina… Un altre món”. I a Narvik hi havia “aquella noia, l'Anne-Britt”. “Cada vegada que arribava el vaixell, m’estava esperant”. El Joan va veure el Lute per última vegada al setembre, després d’un viatge a Buenos Aires. Li va portar una fotografia ampliada del Nikkala. “Es va emocionar, va fer un bot i em va abraçar”, reviu el Joan.

Carlos Larama, de 67 anys, i Luisa Paredes, de 70, estan emocionats. Compartien pis amb el Lute des de feia gairebé 10 anys. “Érem una família”. Es van conèixer en un bar del Paral·lel, al Mundial del 2010. “Vaig sentir un accent argentí i m’hi vaig fixar”, explica el Carlos, al costat de la seva dona, tots dos argentins. Feia dos anys que el Lute havia sortit del carrer amb l’ajuda d’Arrels, i vivia entre pensions i habitacions llogades. “Li vagi dir ‘vine’, i es va quedar a casa”. Compartien la passió pel Barça i el San Lorenzo de Almagro.

“Va tenir una vida complicada, i tot i això molta gent se l’estimava”, expliquen els seus amics. Sota la fórmula “una vida complicada” s’amaguen les addiccions; la mort del seu pare, amb 58 anys; de la seva mare, amb 64; de la seva germana, amb 66; de la seva dona, amb 47; del seu fill, amb 26... “La caiguda és de cop”, sentenciava el Lute. “Jo dormia arreu. Als porxos del [restaurant] 7 Portes, en algun caixer, en alguna habitació llogada quan vaig trobar feina... fins i tot d’ocupa a les Planes. Es passa por. Per una jaqueta o un matalàs et claven una punyalada. Vaig passar dos o tres anys que no els desitjo a ningú”, va explicar en un altre llibre d’Arrels, CentxCent carrer.

“Ha estat un cop”, murmura Anna Skoumal, de 39 anys, mentre els obrers segellen amb ciment el nínxol amb la caixa on hi ha el cos del Lute. El seu és un enterrament de beneficència. Entre el març i el desembre de l’any passat se’n van fer 144 a Barcelona. No hi ha cap luxe, ni tan sols dona per gravar el seu nom a la làpida, que d’aquí a uns anys es farà servir per a una altra persona, i les restes del Lute aniran a l’ossari general. “Estic molt trista, el trobaré a faltar. Som part de la seva família i ells, de la nostra”, afegeix. Conxi Cueto, de 51 anys, tampoc podrà passar pel Mercat Nou, a Sants, sense pensar en ell. “No hi havia manera de pagar-li res, ni un cafè”, comparteixen en el grupet d’amics del Lute, quatre dels quals són treballadors d’Arrels. Només un dia, somriu l’Anna, amb tot lligat d’entrada, van aconseguir convidar-lo a una paella.

“Estava molt agraït a Arrels”, explica el Carlos, que assegura que l’anaven a veure cada setmana. Tampoc passava el seu aniversari o Reis sense que li fessin un regal. “No pensava que fossin així, pensava que era un tracte més fred”. També l’acompanyaven a l’hospital, on el tractaven d’un càncer de pulmó que al final li va causar la mort. “No deixaria que la meva mare anés sola a l’hospital, tampoc podíem deixar que ell ho fes”, resumeix la Conxi.

Txema Anguera el coneixia des del 2008, quan va arribar a Arrels, on és educador social. Per acomiadar-lo, escull el poema Alguien, de Borges. El Joan tria un petit fragment de les entrevistes que li va fer el 2017. La Conxi li dedica Los Nadies, de Galeano: “Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos. Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”