Universitat: generar precarietat o revertir-la?

A Catalunya un 44,2% del personal docent investigador està contractat com a professorat associat, tenim aquest negatiu lideratge d’un rànquing. Dimarts l’Observatori del Sistema Universitari va presentar el seu darrer informe, en aquest cas dedicat a la utilització de la figura del professorat associat a les universitats públiques espanyoles. Els resultats de les universitats catalanes són tan decebedors com esperats per qui en coneix la situació. Aquest excessiu ús de la figura contractual del professorat associat és un problema per diferents motius. És un contracte temporal, breu, amb un sou molt baix, no permet fer carrera acadèmica, obliga a fer diferents feines simultàniament per poder arribar a un sou mínim...

Aquesta figura contractual no es va pensar per fer-ne aquest ús. El seu objectiu és portar a la universitat professorat que tingui la seva dedicació principal fora perquè hi aporti uns coneixements diferents dels que es desenvolupen en l’àmbit acadèmic. Persones que poden aportar la seva especialització laboral a la formació universitària. És una bona eina per a la universitat i la societat. Però alguns dels seus avantatges l’han acabat pervertint. Permet uns contractes temporals més barats per a la institució.

La rectora de la Universitat Rovira i Virgili, María José Figueras, a l’inici de la crisi vinculada al nou coronavirus ja va anunciar que haurien de prendre mesures: reduirien màsters, assignatures optatives, professorat associat... El professorat associat permet fer retallades ràpides. És un model molt útil, s’aprima l’estructura i la fa més flexible; això sí, a costa de les vides que pateixen aquesta precarietat.

L’infrafinançament de les universitats públiques catalanes, que s’allarga des de fa anys, ha suposat, entre altres conseqüències, la precarització del professorat que hauria d’estar fent carrera acadèmica. Aquest professorat té unes condicions que converteixen el mileurisme i l’estabilitat en un somni. També ha tingut greus efectes en el personal d’administració i serveis, i en el conjunt de la població que hauria de poder accedir a la universitat pública. Les matrícules han pujat substancialment, també es pot veure en els informes de l’Observatori del Sistema Universitari. Si l’administració no augmenta directament el finançament de les universitats, els recursos necessaris s’ha decidit que surtin de les persones que hi assisteixen. Parlem de la situació a les universitats públiques catalanes, a les privades encara és pitjor.

Les respostes a la crisi del 2008 en forma de retallades no s’han revertit, l’augment de les matrícules no s’ha revertit. Tot just ara, fruit de la mobilització estudiantil, s'ha aprovat una reducció de preus del 30%. Ja s’havia guanyat la votació al Parlament en diferents ocasions, però el Govern de la Generalitat no ho havia assumit. La darrera iniciativa del moviment estudiantil va ser crear la ILP Universitats, una iniciativa legislativa popular impulsada per estudiants i amb el suport de la comunitat universitària que, a més de fer efectiva la rebaixa dels preus, vol transformar l’actual model universitari. Aquesta mesura ha generat respostes contràries des de diferents sectors. S’ha argumentat que caldria actuar en altres moments de la formació de les persones o s’ha qüestionat el benefici que pot oferir. No hauríem de passar per alt els impactes, alguns difícils d’expressar en números, que té la universitat en qui hi pot estudiar.

Les dades del Ministeri d’Educació i Formació Professional, del 2019, són clares: les taxes d’atur de la població espanyola d’acord amb el seu nivell d’estudis són aquestes: un 26% d’atur per a les persones fins a estudis primaris, un 17,3% amb ensenyament secundari obligatori, un 12,7% amb ensenyament secundari postobligatori, i un 8,1% amb ensenyament terciari (universitari o no). Aquestes diferències significatives també són evidents si ens fixem en els nivells salarials, en què les mitjanes del 2019 van ser aquestes: 8.277 euros fins a estudis primaris, 11.488 euros amb ensenyament obligatori, 13.282 euros amb ensenyament secundari postobligatori, 15.991 euros amb ensenyament terciari no universitari, 19.002 euros amb títol de diplomatura o grau, i 24.074 euros amb una llicenciatura o màster.

Les persones amb estudis universitaris disposen d’una millor situació laboral. Les dades són així de clares. Ens hauríem de preguntar què estem fent per aconseguir que tothom pugui accedir a la universitat. Aquesta és una via per reduir la precarietat a la nostra societat. No és l’única a seguir, també cal actuar en altres àmbits. Però la universitat no hauria de ser generadora de precarietat: ni en l’estudiantat, ni el professorat, ni en el personal docent i investigador, ni en el personal administratiu. La universitat genera precarietat i és capaç de revertir-la; cal decidir què volem que faci.

Jordi Mir és profesor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra.