Hospital Vall d’Hebron: “Vam arribar a tenir 700 ingressats i a estar a 50 llits del col·lapse”

Les parets plenes de gargots a la sala de reunions de l'Hospital Vall d’Hebron de Barcelona fan palès el que va ser la pandèmia a l'hospital. Quadres, números i gràfiques de color vermell i verd eren el termòmetre de la crisi sanitària. El mapa de les unitats disponibles a l'hospital, ara cobert de marques verdes, es va tornar vermell covid en pocs dies. “El 28 de febrer”, salta el gerent, Albert Salazar (Barcelona, 56 anys), en preguntar-li quan va començar tot. El primer cas va ser aquell dia. El primer de molts. De centenars.

Salazar fa ara just un any que és al capdavant del centre de referència de la sanitat catalana. L'hospital més gran de Catalunya, amb la unitat de vigilància intensiva (UCI) amb més llits i l'impacte més sever de la crisi de la covid-19. Va atendre 3.400 pacients de covid, 355 dels quals en estat crític. Avui en queden 20: 15 a planta i cinc a la UCI.

Pregunta. Un any molt mogut, el seu.

Resposta. Ha passat ràpid. No ens hem avorrit.

P. Com viu un gerent nouvingut una pandèmia d'aquesta magnitud? Ha estat un hàndicap, la crisi?

R. Va ser una sorpresa i el que podria semblar que era un alentiment de les àrees de millora en les quals ens estàvem centrant, ara, després de tres mesos i la resposta dels professionals, veiem que ha estat una palanca per accelerar els canvis.

P. Què va pensar aquell 28 de febrer?

R. Vam pensar que estàvem al davant d'una epidèmia que causava pneumònies greus. El que més ens espantava era la disponibilitat de llits d'UCI. La nostra obsessió era el pacient que necessitava ventilació mecànica perquè ja pensàvem que aquest virus feia una manifestació més greu del que es podia pensar.

P. Ho van veure venir?

R. Una de les claus de com va respondre l'hospital és que ens vam anticipar. Vam començar 15 dies abans a no minimitzar la situació. No ens imaginàvem el que era, però no la vam minimitzar. Vam començar a urgències a separar circuits, a fer sospites de pneumònies no filiades que podien ser per covid, independentment que en aquell moment només calia fer proves a les que venien d'Itàlia.

P. I els va servir?

R. Vam guanyar terreny. Ens vam quedar a un parell de dies d'estar col·lapsats. Quan l'epidèmia es va aturar, estàvem amb 700 llits amb covid-19 i érem a 50 llits del col·lapse. Dos dies més i ho hauríem omplert tot. Vam estar a punt. Es van fer plans de contingència amb tot el territori, amb atenció primària, centres sociosanitaris i hospitals privats de l'àrea de referència.

P. Va ser una allau?

R. Una allau bastant ràpid. El 14 de març ja estàvem amb 300 pacients ingressats i 70 a la UCI. En menys d'un mes, vam arribar al màxim de l'epidèmia.

P. Què ha fallat en aquesta crisi sanitària?

R. Més que fallar, jo diria que el que no pot tornar a passar és que es desbordi la vigilància epidemiològica. La pandèmia ha fet palès que una de les parts més febles era la salut pública i és un dels reptes que cal enfortir i fer-ho conjuntament amb l'atenció primària. La segona cosa que no hauria de tornar a passar és la falta d'aprovisionament d'equips de protecció.

P. Com es recupera un hospital d'una pandèmia?

R. A poc a poc. Tenim un pla d'adaptació, però no és normal perquè el tema de la seguretat fa l'hospital menys amable i eficient. El fet d'haver de fer frotis a pacients que venen a operar-se fa que no puguis estar amb l'activitat quirúrgica al 100%. Una altra clau és recuperar-se d'aquesta transformació. Desfer-ho, però no tot, perquè has de tenir una reserva estratègica per si de cas. I això et fa ser menys eficient.

P. I emocionalment com se'n recupera?

R. L'ambient és bo. La resposta dels professionals ha servit per cohesionar els equips. En compartir aquesta vivència tan bèstia junts, penses que també n'hem de sortir junts. Però és clar que poden quedar seqüeles i aparèixer més a mitjà termini.

P. La pandèmia va aturar els seus plans. Què vol fer a l'hospital?

R. Hem de continuar reforçant el que ja funciona però, sobretot, l'abordatge del pacient mèdic, que satura l'hospital. L'abordatge d'aquest pacient crònic, si no el tens ben organitzat no et permet que l'hospital desenvolupi tota aquesta altra activitat més d'alta especialització. L'hospital ha de ser capaç de donar resposta a la demanda comunitària, com un hospital comarcal, i alhora, a la demanda d'alta especialització.

P. Com s'encaixa?

R. Urgències és la porta d'entrada de tota la demanda comunitària i necessites tenir un servei d'urgències potent, ben dotat i professionalitzat.

P. Però aquest sempre ha estat el punt feble d'aquest hospital.

R. Necessitem unes urgències potents, que adeqüin bé l'ingrés urgent. Si un pacient ve amb una pneumònia i només tens dues opcions: ingressar-lo a Vall d'Hebron o enviar-lo a casa, això és molt pobre. Entre aquestes dues opcions, has d'omplir aquest buit. La situació d'aquests pacients dona per molt més que ingrés o alta. El que cal és tenir dispositius al territori i també unes urgències amb unitats d'observació i curta estada. Si jo a un pacient l'estabilitzo 48 hores en una sala adjacent a urgències, m'evito un llit de l'hospital, aquest llit el fa servir un pacient quirúrgic d'alta especialització.

P. Les llistes d'espera s'han disparat: 406 dies per a una ressonància o 235 per a l'al·lergòleg a Vall d’Hebron.

R. Més que mai la priorització clínica és important. La cirurgia cardíaca i oncològica ja la tindrem dins dels terminis de garantia. Intentarem minimitzar les llistes d'espera al més aviat possible però no es podrà acabar amb els bons números de l'any passat i el nostre compromís és que al llarg del 2021 puguem recuperar-nos.

P. Estan preparats per a la segona onada?

R. Més que per a la primera sí. Tenim reserves estratègiques en els àmbits d'urgències, hospitalització i UCI. Tenim un gran equip al territori. Estem més preparats que abans, però també més cansats.