El ‘mètode Alberto Closas’: assajar 70 vegades

Si en alguna cosa coincideixen els nombrosos testimonis de la biografia que s'acaba de publicar sobre l'actor Alberto Closas, és que sempre resultava convincent en els papers que interpretava, ja fos en teatre o cinema, perquè irradiava normalitat, autenticitat no impostada, una manera d'estar, de moure's, que semblava, de fet, com si no actués. Encara que quan l'hi deien, li agafava una de les seves temibles emprenyades. L'intèrpret català els etzibava que el secret era assajar, repetir “fins que el personatge et surti pels porus”. I per il·lustrar-ho recorria a una anècdota de Laurence Olivier, en la qual l'actor anglès després d'escoltar diversos joves que discutien sobre quin mètode era el millor per ficar-se en un personatge els va acabar dient: “I si proveu d'assajar-lo 70 vegades?”.

Alberto Closas. A un paso de las estrellas, editat per Cátedra, té la particularitat que, al contrari que en la majoria de les biografies, en les quals un desconegut s'apropa al protagonista fins a convertir-se gairebé en un familiar, en aquesta ocasió els autors són dos nebots de l'actor, Francis Closas i Silvia Farriol. Potser per això el llibre explica força més que la vida i extensíssima obra a l'escenari i al cinema de Closas (Barcelona, 1921-Madrid, 1994) a diversos països: Espanya, l'Argentina, Xile, l'Uruguai i França. Es recorda l'ambient de l'efervescent i puixant Barcelona dels anys vint, en què es va desenvolupar la família Closas, amb el patriarca, Rafael, a qui també han volgut reivindicar. El pare de l'actor, advocat i maçó, va ocupar alts càrrecs a la Generalitat de Catalunya amb Macià i Companys, motiu aquest últim pel qual la família es va exiliar a França el gener del 1939, tres mesos abans del final de la Guerra Civil.

De París, on va despertar el bon vivant que duia a dins, com va explicar el mateix Closas, va fer el salt a Amèrica amb el seu germà Jordi, perquè el seu pare temia que en una França en guerra els cridessin a files. A la colònia catalana exiliada a Buenos Aires van ser acollits pels seus oncles i allà van desenvolupar els dots per a la interpretació i la cançó que ja havien començat a mostrar. En el cas d'Alberto, hi ha un nom fonamental en la seva carrera, el de la grandiosa actriu Margarita Xirgu, l'amiga de Federico García Lorca li va inculcar la disciplina i constància necessàries per fer el seu ofici. Closas recordava així la seva primera trobada, quan ella li va preguntar: “Tu quant aguantes sense menjar?”. “Doncs sobre un any i mig”, va respondre ell. De la seva mà i en una capital del teatre com Buenos Aires, va començar dalt de l'escenari i va triomfar de seguida, amb obres de Casona, Alberti… Aquella popularitat li va donar l'empenta al cinema, a la ràdio i a la cançó: de tangos a cançons per a nens.

En el pròleg d'aquest llibre de gairebé 400 pàgines, l'escriptor Eduardo Mendoza, que el va conèixer, destaca de Closas “la seva elegància fàcil, simpàtic i despreocupat” i actor “de tècnica sòlida”, que a un altre país “hauria estat una figura de dimensió europea i guanyador d'importants guardons”. No obstant això, “el mateix interessat semblava satisfet amb la seva còmoda posició”. Sobre això, Closas va declarar, en una de les seves entrevistes que recull el llibre, que van ser “els empresaris de teatre i el públic” els qui el van portar a la fama perquè volien veure'l sempre en el paper de galant de comèdia burgesa. A això hi van contribuir el seu 1,81 d'alçada i els seus ulls verds. Mendoza hi apunta, a més, un altre motiu. Closas no es va desprendre mai de l'estigma de l'exili, “que l'impulsava a estar sempre de pas” i a “no fer arrels, ni geogràfiques ni professionals”. La seva vida va ser un anar i venir. Com també va passar amb la seva vida sentimental: sis matrimonis, algun va durar tres mesos, com si fos una estrella de Hollywood, i moltes altres aventures per a algú que, curiosament, avorria el personatge de Don Joan. Una de les seves esposes, Amalia Bence, estrella del cinema argentí, el va descriure com a “molt infidel”. “No només amb mi. Era el seu temperament”.

Memòries

Amb abundància de documentació: cartes, retalls de premsa, fotos i testimonis de familiars i companys, crítiques teatrals, cartells, programes de mà… A un paso de las estrellas és el títol que el mateix Closas va anunciar per a les seves memòries en una entrevista a EL PAÍS, el 1988, però que no va arribar a escriure. Aquest “pas”, segons els seus biògrafs, respon, d'una banda, a les personalitats que va tractar: Neruda, León Felipe, Alberti, Pla… i, de l'altra, perquè va pertànyer a un grup d'artistes que a causa de la situació de la cultura a Espanya, “no es va consolidar mai com un star system”.

Encara que a principis dels anys cinquanta, sí que era una estrella a l'Argentina. Va tornar a Espanya per la porta gran, amb la pel·lícula Muerte de un ciclista (1955), de Juan Antonio Bardem. Un film neorealista dirigit per un comunista que s'atrevia a criticar la hipòcrita societat franquista. Per a ell va ser tan natural interpretar el professor que veia amb simpatia les revoltes estudiantils i els nous aires com, el 1962, representar el pare de La gran familia, tot un èxit que enaltia un dels manaments del franquisme: creixeu i multipliqueu-vos.

Amb el temps, Closas va guanyar molts diners, que va invertir com a empresari teatral, però que també va gastar en la ruleta o les curses de cavalls; va combinar el teatre clàssic i modern, amb èxits en obres que van superar les 500 representacions –era coneguda la seva afició a fer ganxet en els entreactes per relaxar-se–, i pel·lícules com El baile, d'Edgar Neville.

No va esquivar les seves contradiccions, que el van portar, en una família de tradició republicana, a proclamar-se joancarlista. O a tenir entre les seves amistats el matrimoni Perón, el dramaturg Alejandro Casona, compromès amb la República; o l'almirall Carrero Blanco, president del Govern amb Franco. Closas va esprémer la vida fins que un càncer de pulmó –fumava des dels 14 anys i consumia quatre paquets al dia– el va obligar al seu definitiu mutis el setembre del 1994. Pocs mesos abans havia pujat per última vegada a l'escenari, amb Amparo Rivelles, en una obra que va haver d'abandonar i de títol premonitori: El canto de los cisnes.