Mala peça per al català a TVE

Vaig a l’hemeroteca de fa quaranta anys. A la portada de La Vanguardia d’aquell dimarts 24 de juny llueixen tres fotos d’àmbit internacional, amb un moviment de tropes soviètiques a l’Afganistan, la visita de la nació mohawk al Vaticà i la reunió del G-7 a Venècia. Però ara el que ens interessa és saber què hi feien a la tele. Inserits dins l’epígraf “Programas de televisión”, hi trobem els “Programas en catalán”, que aquell dia eren Signes i Crònica a la primera cadena i Crònica 2 a la segona, a banda d’un concert especial per Sant Joan amb noms com Mary Santpere, Guillermina Motta, Xavier Ribalta, Marina Rossell, Pere Tàpies i uns desubicats Sara Montiel i Pedro Marín, aquell que cantava Aire. Val a dir que al llarg de la setmana trobem programes com Les nits de la tieta Rosa (la Sardà, amb guions de Maria Aurèlia Capmany), De bat a bat, Vostè pregunta, Anella i, els dissabtes al matí, Lliçons de català. Sembla mentida si hi feien anar el català el 1980.

Ha estat fugaç el ressò de l’última pensada de la direcció de TVE, en aquest cas per mitjà del nou cap de continguts i actualitat, l’exdirector d’El Periódico Enric Hernández. Acuitada per uns resultats d’audiència decebedors del Telediario del migdia, la cadena estatal vol incrementar el públic del programa immediatament anterior a la graella, a fi que Ana Blanco, la presentadora estrella, no es vegi obligada a remuntar tota sola les audiències que arrosseguen Antena 3 i Telecinco al llarg del matí. D’aquí que Hernández s’hagi empescat la programació d’un concurs de trompades d’origen japonès, Bloqueados por el muro (de 45 minuts i amb Àngel Llàcer de presentador), que tindrà la missió de fer trempar l’audiència abans de l’informatiu insígnia.

El gran damnificat, com ja han denunciat els professionals de TVE-Catalunya, serà el clàssic L’Informatiu Migdia, el de les 14.00, que es veurà retallat fins a uns ridículs 12 minuts d’emissió, amb la promesa d’allargar-ne la segona edició, que s’emet a les 16.00. Una consolació enverinada, en tant que la migdiada és el pitjor moment per informar-se i, per molt que el nombre de minuts d’informació en català es mantingui, és ben clar que es tracta de postergar l’espai de servei públic a allò que en bàsquet en diuen els minuts de les escombraries: “Ser els últims a informar, i en horari de sobretaula, ens relega a un paper residual que no volem permetre”, diuen els professionals al seu comunicat.

No hi ha hagut però gaires opinions del que això representa pel que fa a la llengua, com si no lamentéssim dia sí dia també la situació del català. És potser aquest un dels triomfs més sonats del relat pujolista sobre la normalització lingüística, i segurament el més injust. En un discurs implacable alimentat per èxits publicitaris (com allò de “TV3, la teva”), semblem haver interioritzat que la normalització del català, quant a mitjans de comunicació, comença el 1983 amb la fundació de TV3 i Catalunya Ràdio, i ens recorden fins a l’extenuació que Joan Pera i Miquel Calçada en van ser la primera cara i la primera veu, com si fossin els primers que van parlar en català per tele i ràdio. I el català per televisió arrenca a Miramar el 1964, amb l’emissió de La ferida lluminosa, de Josep Maria de Sagarra. Allà comença una trajectòria que esquitxa la graella de programes que durant anys eren l’única escletxa en un mitjà eminentment castellanoparlant, en boca de noms com Montserrat Roig, Joaquim Maria Puyal, Xavier Bru de Sala, Joan Capri, Rosa Maria Sardà o Àngel Casas.

Sembla que tot això no importi, ja vam lamentar des d’aquí que TV3 dediqués només deu segons al paper de TVE en la normalització del català. Però, ¿on són ara tots aquells que posen el crit al cel cada vegada que les presses generen una falta en una subtitulació al Telenotícies, o quan un tertulià profereix un barbarisme amb aparent impunitat? ¿On són els que es queixen de la pèrdua d’àmbits d’ús social, o de la dificultat per conquerir-ne de nous? Segurament fa anys que no sintonitzen els informatius de TVE-Catalunya, i possiblement no se sorprendrien si, tot d’una, el ente decidís suprimir els informatius territorials en llengua pròpia. Ni tan sols en farien un tuit.