El pitjor dels rebrots

L’anomenada grip asiàtica va deixar el 1957 uns quatre milions de morts. Això ens ho diuen les hemeroteques. També ens diuen que del 1968 al 1970 l’anomenada grip de Hong Kong sembla que va deixar una xifra semblant. La pandèmia que estem patint ara, la covid-19, fins al dia 15 d’aquest mes ha deixat una quantitat de morts a tot el món de més de 400.000. Comparat amb el nombre de víctimes de pandèmies semblants de les dècades esmentades més amunt, les d’ara ens sonen com una nimietat. Però si no les comparem amb res, que és com hauria de ser des del punt de vista estrictament humà, si només ens fixem en les persones que moren ara mateix o ho han fet fa només unes setmanes o uns dies, aquestes xifres en si mateixes és evident que són terribles. Per això crec que es mereixen un homenatge, perquè si alguna cosa pot (o hauria de) canviar després de tot això, és el comportament futur dels que vivim en aquest planeta.

Malgrat tot, crec que convindria ser dels més realistes possibles i témer que les persones, després d’aquesta devastadora crisi sanitària, no siguem millors que abans. Si no som pitjors, ja firmaria ara mateix. Remuntem-nos a alguns fets històrics i veurem que no hi ha hagut manera d’escarmentar-nos. Per exemple, en la Primera Guerra Mundial hi va haver, entre soldats i civils morts, uns 15 milions, a més dels ferits i esguerrats per sempre. Doncs bé, quan el que era d’esperar és que com a mínim passessin generacions abans d’una altra conflagració d’una magnitud similar (ja que sembla que de les guerres no ens deslliurarem mai), va resultar que tot just al cap de dues dècades (amb persones que havien estat soldats en la Primera Guerra Mundial i oficials en la Segona) n'hi ha una altra de dimensions més dantesques. Entre 60 i 65 milions de persones van morir en tot just cinc anys de guerra. Ja veieu que és difícil creure en les desitjades experiències alliçonadores de la història. Joves plens d’ímpetu guerrer que van participar en la guerra del 1914, van tenir pares i familiars propers que havien estat en les guerres de Crimea on en la franco-prussiana del 1870. Tot i així, van acudir de manera urgent a les carnisseries que els esperaven. Tot plegat és per tenir poca esperança de recompondre’ns i millorar, situar-nos a l’altre costat del paisatge després de la batalla. Ja ho havia predit Keynes (el mateix que en la crisi del 1929 va instar els governs a imprimir diners i crear obra pública), que el mercat ha de servir l’home i no pas l’home al mercat. Potser aquí rau el nostre pecat original, la mare de totes les guerres i pandèmies que no es van poder prevenir perquè el mercat és com és, cobdiciós i inhumà.

Els tres mesos de pandèmia han aportat xifres inesperades. L’aturada industrial, amb tot el que comporta de nociu per a l’economia, la macro i la micro, ha permès, malgrat tot, una dràstica reducció dels gasos que contaminen l’atmosfera planetària. És tanta la reducció que un es pregunta si no seria òptim per a la conservació dels imprescindibles ecosistemes que paralitzéssim el planeta durant un mes l’any, donar-nos unes vacances tancats a casa llegint i mirant sèries, evitant agafar cotxes, avions, no fer creuers (jo el primer). Avui llegeixo en aquest mateix diari que una investigadora ens alerta de com la contaminació afecta la nostra intel·ligència. (Una adolescent sueca de 17 anys ja ens ho havia dit, el canvi ha de ser ara, ara mateix, demà serà massa tard). I hi ha un altre benefici, tampoc menor, que ens ha portat la pandèmia: la disminució de la contaminació acústica. Barcelona gaudeix del gens meritori guardó de ser la ciutat més sorollosa d’Europa. En un tres i no res tens muntat a la cantonada de casa a l’estiu un sarau organitzat per l’associació de veïns del barri, amb música fins a les tantes de la matinada. Els sorolls de les motos, molt escandolosos, i encara més quan observes que la policia municipal que els veu i els sent no els imposa cap sanció. Ahir mateix vaig poder observar alarmat com no hi havia cap relació entre la discretíssima activitat comercial al carrer i la xifra tan alta de cotxes circulant.

La pandèmia ens deixa aquestes lliçons que no hauríem de menystenir, tot i que tinc els meus grans dubtes que ens serveixi de res que no sigui constatar el proper i més letal dels rebrots. El del neoliberalisme.