Gran història, gran ficció

A la novel·la històrica, a la biografia novel·lada, les peripècies i els personatges ja preexisteixen —o potser només existeixen els fets i l’escriptor els dota d’uns protagonistes—, i a vegades pot semblar que el novel·lista es troba amb la sort de tenir fet la meitat del llibre abans de començar. No sempre és cert.

Joan March (1880-1962) i Joan Mascaró (1897-1987) van néixer al mateix poble de Mallorca, Santa Margalida. March va ser un contrabandista de tabac i traficant d’armes que es va convertir en un financer poderós, un dels homes més rics del seu temps, tan influent que va tenir a les seves mans a la vegada els destins de Franco, Hitler i Churchill. Mascaró es va exiliar d’Espanya el 1939, i va ser professor a Cambridge i un dels estudiosos més respectats dels textos sagrats de l’hinduisme; va traduir a l’anglès el Bhagavad Gita, i la seva feina de divulgació del pensament oriental a la cultura d’Occident va ser tan intensa que fins i tot el beatle George Harrison li va dedicar una cançó.

Més enllà de la coincidència de néixer al mateix lloc, a March i Mascaró els uneix un altre lligam: el 1909, el testimoni de l’oncle de Mascaró permet al contrabandista escapar de la justícia, i March, que devia saber que l’honor s’ha de defensar tant si n’hi ha com si no, i que, al cap i a la fi, defensar-lo és el que fa que n’hi hagi o no, es converteix en una mena de protector o mecenes de l’intel·lectual. Sobre aquests fets, sobre aquesta relació, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha construït la seva obra més ambiciosa fins ara, Reis del món, una novel·la on deixa de banda les principals marques de la seva narrativa anterior, la truculència de grand guignol, les paròdies del sofriment, la crueltat superficial dels dibuixos animats, l’exacerbació lírica i verbal.

Pot haver-hi qui es decanti a llegir Reis del món creient que així no perdrà el temps, que la lectura li proporcionarà el coneixement d’uns fets reals que ignora. No seria una opció il·legítima, però no sembla que fos l’estratègia més correcta per encarar-se a una novel·la que és, sobretot, una novel·la molt literària i una novel·la de pensament, en el sentit que Alzamora no oblida en cap moment que una novel·la, sigui del gènere que sigui, ha de ser, des del principi fins al final, una novel·la; i en el sentit que Alzamora executa amb una enorme exigència, profunditat i coherència la discussió al voltant d’unes idees, com ara la constància de l’amistat, l’abús del poder, l’ús del diner a favor del benefici públic —el diccionari Alcover-Moll va tirar endavant gràcies a l’ajuda de March—, la lleialtat a la consciència personal. Aquests temes de debat són el nucli de la conversa que es produeix a Ginebra, el 1950, entre March i Mascaró, narrada per Emili Tremulles, mà dreta del banquer i testimoni al llarg dels anys dels entramats d’un imperi empresarial que semblava que pogués regnar arreu del món. Amb mà ferma, aquí Alzamora combina el diàleg intel·lectual amb el record d’un seguit d’episodis, de pura aventura, d’alta política, de picaresca i de vida social, que escalonen la vida de March: el lector no té temps d’avorrir-se. Els avatars del camí de perfecció que emprèn Mascaró, els costums de la vida domèstica, els periples a Orient, són narrats per la seva dona, i aleshores el lector també entén que un altre vincle uneix els dos protagonistes de Reis del món: la dificultat de les relacions entre els pares i els fills.

L’alta tensió de la novel·la, però, no assoliria el nivell que assoleix si no fos perquè Alzamora no perd de vista l’obligació que té com a novel·lista amb la matèria narrativa que tracta. Més enllà del plaer que s’obté de l’acurada i tranquil·la maniobra verbal que realitza —Reis del món és prou llarga perquè en alguns moments es perdi una mica el ritme—, el lector gaudeix especialment dels recursos tècnics que l’autor explota salvatgement. Al lector li agrada l’habilitat que té, per exemple, per dilatar el temps intern de cada anècdota, la manera de forçar fins a l’extrem els temps morts i les escenes de transició —que gràcies a les seves estratègies ho deixen de ser—, la capacitat d’accelerar tot d’una, amb versemblança, el ritme de la història, les ganes de narrar una història real com si només en fos una de ficció on el protagonisme recau, sobretot, en les veus narradores, com a les grans novel·les.