Raó científica i autoritat política

El primer liberal va ser Ciceró. A l’antiga Roma ser lliure significava ser ciutadà, no esclau. Quedar al marge de la voluntat arbitrària d’un amo o de qualsevol dominació. Parlaven de liberalitas que els estudiosos situen com la base del liberalisme posterior. Defensaven una manera noble i generosa de pensar en un Estat de dret en el qual el Govern se centrés en el bé comú a partir del qual un individu podia esperar ser lliure. Una forma essencial per a la cohesió i el bon funcionament de la societat. En la defensa del poeta Àrquias, per exemple, el mateix Ciceró ens va deixar un text absolutament vigent 20 segles després quan es tracta de defensar la solidaritat amb els immigrants. I especialment per combatre els obstacles administratius que els impedeix convertir-se, ahir i avui, en ciutadans de ple dret als països d’acollida.

Sèneca va arribar després i va prendre el relleu. Tots dos clàssics van ser la base intel·lectual sobre la qual es defensaria el concepte de llibertat fins a la Revolució Francesa, que va ser quan el contemporani liberal va agafar forma i es va mantenir fins a la seva última perversió. La de l’americanització del terme, al segle XX, que va acabar amb la seva revisió neoliberal, que va ressituar malament una tradició que forma part del nostre bagatge cultural molt més enllà del que els seus detractors ideològics sospiten.

Ho explica la professora Helena Rosenblatt de la Universitat de Nova York a la seva Historia olvidada del liberalismo (Crítica). I llegint-la, un entén una mica millor l’escassa presència que aquest corrent de pensament té a Espanya. Una concepció moral per a un comportament lliure i respectuós. Per això, quan aquests dies el president Pedro Sánchez insisteix en la responsabilitat individual durant el procés de desconfinament i suplica prudència davant de les imatges dels qui opten per córrer més del compte, un mira enrere i s’adona de la seva poca insistència anterior, en l’inici de la crisi, fruit probablement de l’absència d’un element fonamental per entendre i desenvolupar la democràcia excepte en la seva economia. El sistema que el professor Cesáreo Rodríguez Aguilera de Prat insisteix que o és liberal o no és.

En efecte, durant els primers dos mesos de reclusió obligada, els governs de qualsevol administració han tingut la tendència de portar-nos de la mà. De projectar unes maneres a vegades fins i tot paternalistes perquè fóssim tan obedients com pensaven que no podíem ser. Recordem Pablo Iglesias disculpant-se davant dels nens. Es van sorprendre de la nostra irreprotxable conducta col·lectiva, dòcil, respectuosa, educada i fins i tot acrítica però no van desistir en l’esforç de continuar exercint la seva tutela perquè la seva desconfiança real cap als ciutadans semblava superior a la seva consideració pública cap a nosaltres. Per això i després de fer ostentació de més del milió de multes imposades per saltar-se suposadament el confinament, continuen insistint en l’advertència de la sanció si es transgredeixen les normes restrictives ara dictades com si no fóssim adults i ells enyoraran el poder absolut que no tenen. N’hi ha prou amb repassar les rodes de premsa diàries del conseller d’Interior, Miquel Buch, convertit en ariet de la defensa dels límits, que ha arribat al seu zenit acotant fins al paroxisme la celebració de la revetlla de Sant Joan.

Perles que quedaran per a la història, com la de les discoteques obertes sense poder ballar, platges accessibles però no per banyar-s’hi, nens que no poden jugar a pilota a les escoles quan ho fan als parcs, control de la temperatura per accedir a recintes, com si la febre ja només fos patrimoni del coronavirus o recomanar mascareta quan no es pugui respectar la distància física al carrer i passar per davant de grups de persones assegudes en una terrassa recuperant amb ansietat i fervor l’amistat congelada durant eternes setmanes mentre les seves boques, obertes de bat a bat, són a escassos pams les unes de les altres.

Són només alguns exemples perquè la casuística és infinita. I si un és capaç de deixar de banda per un moment el virus de la por, el pitjor i inoculat insistintment, observarà que la realitat que comporta l’anomenada nova normalitat té poc de sentit comú i molt de resposta a unes decisions polítiques emparades en recomanacions científiques, sí, però polítiques al cap i a la fi. Va saber advertir-ho des d’aquestes pàgines el ministre francès d’Educació: “La decisió de reobrir l’escola correspon a l’autoritat política, no als científics”. Ningú recorda haver escoltat una frase semblant a cap dels nostres mandataris. Al contrari.

El temor que els aclapara és comprensible perquè el risc que corren és tot. Però hi ha dies que semblen més segrestats per les seves pròpies consignes propagandístiques que no pas pel valor que se’ls suposa. Com la del 22 de març al Congrés: “Les mesures de confinament són les més dràstiques en l’entorn europeu”. A cap líder europeu li ha calgut dir-ho.