De burgesos a rics

Va ser en el marc de l’Estat nació i en el capitalisme industrial que es va formar i va créixer la democràcia liberal moderna. En un sistema d’interessos més simple que l’actual, l’estratificació social s’agrupava al voltant de dos blocs: burgesia i proletariat, que, d’alguna manera, eren representats en l’escena parlamentària, entesa com a lloc de sublimació dels conflictes, amb la divisió entre dreta i esquerra.

De tot allò en queda ben poc en la mutació actual del capitalisme digital i financer, en què el poder i els diners s’han concentrat en uns pocs que viuen a molta distància de la resta, protegits per aquest do de la ubiqüitat que els permet ser a tot arreu i enlloc, segons els convingui, sense haver de passar comptes. En aquesta societat que s’identificava com de les classes mitjanes fins que la crisi del 2008 les va dividir en dos, entre els superpoders i el comú dels mortals es mouen el que podríem anomenar els rics, que, lluny dels motors de la globalització, estan immersos en la fantasia de les inversions i els dividends il·limitats com l’única forma de coneixement i de reconeixement de si mateixos. En aquesta mutació ha anat desapareixent una figura tradicional: el burgès il·lustrat, que va jugar un paper positiu en les societats europees i especialment en un país com Catalunya, que, en no tenir poder polític, la força que tenia depenia en bona part del que podríem anomenar el poder civil.

Eren gent amb fortuna, la majoria de vegades procedent de la indústria, que en la defensa dels seus interessos entenien que no som individus aïllats, sinó que formem part d’un espai que anomenem societat i que, per tant, el que hi passava també els concernia. Alguns d’aquests personatges van jugar un paper important en el tardofranquisme i en la Transició i van contribuir a la transformació del país. De fet, seria interessant preguntar-se per què els burgesos catalans van tenir més pes i influència a Espanya en el tardofranquisme i en els primers anys de la democràcia que quan, amb la privatització massiva d’empreses públiques, Madrid es va convertir en el que no havia estat mai: una capital econòmica. És fàcil dir que van pagar la condició d’origen, però tinc la impressió que hi va haver alguna desídia rellevant.

En qualsevol cas, aquesta figura va començar a minvar amb la desindustrialització i amb la transferència massiva d’empreses de tradició familiar a la inversió estrangera. I, malgrat tot, alguns d’aquests personatges havien creat institucions que van jugar un cert rol en la societat catalana, algunes de les quals encara existeixen, tot i que probablement estiguin en vies de transformació: és el pas dels burgesos als rics, és a dir, subjectes amb posat de triomfadors que sovint confonen el context amb el compte de resultats. I d’aquí la tendència a interpretar el país o la ciutat com una marca, a l’assumpció acrítica dels corrents ideològics dominants (ara mateix la digitalització com a horitzó absolut del nostre temps) i dels mites que pretenen amagar l’essencial vulnerabilitat de l’espècie (com, per exemple, el transhumanisme) i al rebuig automàtic de qualsevol projecte que qüestioni les bondats d’un sistema atrapat en la seva acceleració (és pintoresc quan parlen dels Comuns o de Podem com a perillosos infraterrestres).

Paral·lelament, les organitzacions populars sorgides també del capitalisme industrial –els sindicats especialment, però no només ells– també s’han anat desdibuixant. Si a tot plegat s’hi suma la desactivació de tot allò social fruit d’aquells anys de nihilisme, en què semblava que no hi havia límits a la projecció individual, i a una evolució enormement simplificadora de la comunicació de masses, un procés de reconstrucció com el que hem d’afrontar ara requereix una certa reinvenció dels interlocutors socials, si no volem que quedi estrictament en mans d’una classe política cada vegada més condicionada per poders econòmics que la superen.

Probablement les velles figures evocades ja no tornaran, però es troben a faltar veus que diguin prou a la conversió de la política en una lluita sense quarter, quan una dreta impotent juga amb les institucions per carregar-se el Govern; o que apostin decididament perquè Barcelona i Catalunya juguin les seves millors cartes, pensant més enllà dels seus limitats interessos que traspuen en la seva obsessió gattopardiana perquè no canviï res. Amb honroses excepcions, tinc la impressió que hi ha sectors que han claudicat, que els interessa poc el país, abstrets en les seves prosaiques fabulacions.