Quan caigui Gorbatxov

A mitjans dels vuitanta el grup de hardcore-punk L’Odi Social va gravar a Pisa –per por de la censura– el tema Que pagui Pujol! La portada del disc mostrava diversos joves saltant sobre les màquines de validació de tiquets del transport públic. Molts es van pensar que els integrants del conjunt il·lustraven així la seva rebel·lia. En realitat la imatge procedia d’un fanzín antisistema parisenc. Els membres del grup eren partidaris de la gratuïtat total en el transport i suggerien que el llavors president de la Generalitat en pagués les despeses. “Ja intuíem que era un lladregot”, van manifestar sobre Pujol quan es complien 25 anys de l’enregistrament del disc en una entrevista de Lu Martin en aquest diari.

L’orientació llibertària de L’Odi Social és poc compatible amb la cosmovisió de Quim Torra. Costa imaginar un deixeble de Torres i Bages agermanat, amb perdó de García Oliver, amb els aguiluchos de la FAI. Però cap sincretisme ideològic no és aliè a la Catalunya procesista, on és fàcil trobar equacions impossibles: detractors de gravar les grans fortunes o pujar impostos a les rendes més altes que, alhora, asseguren ser partidaris de no posar límit a la despesa pública.

Alguns independentistes hiperventilats opinen que el soroll de sabres i la inestabilitat fomentats per la dreta i l’extrema dreta espanyoles contra l’Executiu de Sánchez són una finestra d’oportunitat perquè Catalunya es converteixi en un Estat. El vicepresident primer del Parlament, Josep Costa i Rosselló, és de l’opinió que cal aprofitar les turbulències colpistes i les contradiccions al si de la potència opressora. Estònia, Letònia i Lituània van saber veure la “finestra d’oportunitat” del cop contra Gorbatxov per separar-se de l’URSS. “Aquí em temo que alguns preferirien salvar Gorbatxov” concloïa en un tuit el diputat de Junts per Catalunya en el Parlament.

Torra és més formal que Costa. En el seu recent missatge institucional del 23 de maig va proposar afegir 5.000 milions d’euros més als 4.000 sol·licitats pel vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès, per fer front a la crisi de la covid-19. El president també hi va afegir part del dèficit fiscal. No va demanar els 18.000 milions de cop –que és la suma en què ho estima Torra–, sinó un modest avançament de diversos punts.

La llista del president no seria completa sense afegir a la cistella una referència a aquesta independència que per fi posarà les persones per sobre dels bastards interessos econòmics. Com a corol·lari, Torra va instar l’Executiu de Sánchez a aprovar l’Ingrés Mínim Vital, que el president sol confondre amb la inexistent Renda Bàsica Universal (RBU) o la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) que es paga –o hauria de pagar-se– a Catalunya. Són confusions pròpies de qui entén més de la virtut de la caritat –versió Torras i Bages– que de drets subjectius.

La veritat és que l’eficàcia de l’Administració catalana no anima a aplaudir. Falta efectivitat i sobra retòrica propagandística. Quan va iniciar-se la pandèmia el Departament de Treball va assegurar en una circular que els pagaments de l’RGC –que

en el seu màxim individual ascendeix a 664 euros al mes– es farien retroactivament des de la data de petició i no des del dia de la cita presencial amb l’Administració, que és com es fa en èpoques de normalitat. Però res. Tot segueix com abans de la crisi de la Covid-19.

Fa més de dos mesos que el Ramón no cobra la Renda Garantida de Ciutadania per un canvi d’entitat bancària corresponentment notificat. La Generalitat continua enviant els pagaments al compte clausurat i al Ramón una sentència recent li ha complicat la vida en donar-li la custòdia de dos fills, que se sumen al que ja viu amb ell.

La María, de família monoparental, cobrava un complement de l’RGC perquè tenia una feina a temps parcial. En perdre la feina per la crisi de la covid-19 va demanar la prestació completa a què té dret per llei. La hi van denegar. Encara que el recurs d’alçada s’hauria de resoldre legalment en tres mesos, la Generalitat sol esperar l’imminent judici contenciós administratiu subsegüent per afluixar la corda, astúcia que li permet prolongar durant un any l’impagament.

Com la María i el Ramón, tants d’altres. Les consultes fetes per la ciutadania als assessors de la comissió promotora de l’RGC s’han duplicat. Unes 500.000 persones es troben en situació d’extrema pobresa i només 127.000 perceben la prestació. En l’horitzó immediat, 25.000 llocs de treball estan amenaçats pel tancament de Nissan. Però no us preocupeu. Quan caigui Gorbatxov tot anirà com una seda.