Atenció a les galetes

Una menudesa, un producte barat, comú i antic, gens vistós al teatre dels menjars en espectacle, sense firma de fama, així són les galetes d’oli, dites també de barco, d’Inca, marineres, de forn; són seques, fortes i salades, triomfen i es mantenen i reinventen experimentalment. Als darrers temps han quallat algunes novetats d’entitat i importància sense disfressar-ne l’entitat.

Sempre distintes, rústiques per no idèntiques ni industrials, artesanes mig mecanitzades, són una alternativa bona de l’alimentació quotidiana, un complement que no s’ha de fer pregar. Esdevenen un recurs de necessitat i venen de la tradició consolidada, un obsequi pispat.

Generalment anònimes, les generacions joves les anomenen sovint genèricament ‘quelis’ per assimilació a la producció massiva de comercialització global, quasi única i d’èxit d’una fàbrica d’Inca al llarg de mig segle, ja. Quely va vèncer quasi hegemònica fins fa poc, ara té competència diversa. La marca va sobreviure un gran incendi i la competició d’una nova marca milionària, Ros d’Or, llançada amb anunci de Rafa Nadal.

Des de fa dècades és aliment de part del comú de la població, amb onades, sí, amb arrelament en diferents conjunts socials. Als darrers anys, emperò, s’ha de constatar la presència de novetats i innovacions més que suportables, agraïdes, rodones. Reneix un interès curiós malgrat que els gustos austers siguin la seva norma.

De vegades han fet galetes atrevides pels seus components o colors, a cops sembla en una carrera per ampliar el mercat que durant anys amb quasi monopoli amb xarxa esmenat d’una marca; sempre hi va haver un mercat secundari complementari per l’oferta pròpia i distinta de cada forn, cada setmana.

Són matèria que es conserva –és una conserva–, fa de reserva i dosi domèstica sense caducitat en mesos. Va néixer per vèncer travessies, llargues estades a la mar i al camp. Amb les excursions i navegacions —a l’escola– consolidaren l’ús als berenars ràpids i llunyans de cuina i plats.

El pa d’avui en dia –de forn, botiga, disseny o fórmula de novetat– sempre esdevé tan sospitós com culpable, generalment decebedor i efímer si fa el cas pel seu traspàs immediat de la molla a la massa de goma i amb la floració accelerada de fongs de floridura. Així en cau el consum, per ventura, no sols per usos dietètics i gastronòmics.

L’enclaustrament i la cautela dels temps de la pandèmia reduí radicalment l'accés als forns i tendes, a les novetats diàries dels forns calents. Sense el pa de cada dia, les galetes, que tant duren, s’han vist ajudades a l’actualitat per aquesta necessitat. Sense pa fresc i nou per llescar, les galetes dins la bossa han servit de complement substitutiu d’èxit.

La galeta és un pa en miniatura, dura per ser més cuita per sobreviure a la fugacitat de la frescor diària de la molla i la crosta. Són la via fàcil. Hi ha un cert boom d’èxit de les galetes d’oli, de barco, seques, d’Inca, que han superat el síndrome del genèric. Les naturals, pàl·lides, inflades o molt fetes són notables.

Hi ha cases artesanes que tenen una dotzena de varietats, per l’ús de cereals i llavors o pel coent o oli, sal o saïm. Integrals o de ‘centeno’ (sègol) del Forn de sa Plaça d’Artà i les de Gori de Muro són molt interessants, juntament amb les diverses torradetes Rossellones de Porreres, les clàssiques i ‘teules’ de la vídua de Pedro Rosselló d’Inca, les estufades Marga’s de cas Concos, les Nerines són quadrades i curioses. Les del Fornet de la Soca, religioses. N’hi ha més. Però potser mai es superaran les pèrdues de les moltes galetes: des forn des Port, des Paners, del Forn de la Missió a Palma. A can Picornell i la Soletat de la Vila de Felanitx en sobreviuen moltes més.

Les galetes poden ser substitutes del pa, en un mos de complement, es poden menjar eixutes, soles, trempades (amanides), xapades, trencades (rompudes) dins una ensalada, un trempó, una ensalada de peix sec. Però semblen fetes per fer de ‘barca’, per suportar sobrassada –sobretot–, formatge –també no a família–, paté, confitura, butifarró, anxoves. Amb una pastilla de xocolata és el record escolar dels capvespres per a molts escolars de dues generacions.