La judicialització de la política

Sense divisió de poders no hi ha democràcia. Sobre aquesta s’articula el control dels abusos de poder. I la democràcia s’erosiona quan l’equilibri entre poders es trenca. L’executiu i el legislatiu emanen directament de la voluntat popular, del vot de la ciutadania, tot i els poderosos intermediaris que operen entre ells i els votants, des d’imponents grups d’interessos fins a uns sistemes comunicacionals que creixen en potència i capacitat de desinformació. El poder judicial es configura per camins més opacs, amb un important component corporativista.

Tota pretensió d’un poder d’imposar-se sobre els altres és letal per a la democràcia. Les majories parlamentàries pretenen exercir control sobre el poder judicial a partir de la intervenció en els processos de configuració de les seves jerarquies. I el que governa tendeix a donar per fet que el poder judicial ha de ser sensible a la seva autoritat, de la mateixa manera que l’oposició política busca en el poder judicial dreceres en la seva cursa cap a la conquesta del poder. Si, a més, hi ha poders contramajoritaris que especulen amb aquestes contradiccions a favor dels seus interessos, la cosa es posa extraordinàriament lletja. A tots els països trobem exemples dels intents d’un poder per fer seu l’altre. L’era Trump ofereix abundants exemples de com el president fa servir el poder judicial en benefici propi. I, sense anar tan lluny, Macron potser no seria avui president de França si en vigílies de les eleccions un tribunal no hagués actuat contra la dona de François Fillon per unes acusacions que després han tingut un recorregut limitat. No és, malgrat tot, de la mateixa naturalesa la caiguda del president Rajoy. La moció de censura que el va tombar no va ser per una actuació judicial contra ell, sinó per una sèrie de sentències que van corroborar la corrupció estructural del PP, sense que el president i màxim responsable del partit assumís les seves responsabilitats polítiques. I aquesta va ser la raó de la seva caiguda.

El debat polític a Espanya ha tornat a les desqualificacions i els insults, un exercici impropi de la situació d’emergència que viu el país. I que no ajuda gens a la reputació d’una classe política que ja està molt desprestigiada. L’estratègia, que ja ve de lluny, de la dreta d’anar al jutjat de guàrdia per dirimir qüestions estrictament polítiques o la topada entre el ministre Marlaska i alguns comandaments de la Guàrdia Civil, si prenen rellevància és pel marc de judicialització en què està instal·lada la política espanyola. I no hi ha cap indici que es vulgui afrontar aquesta deformació, que va camí de ser sistemàtica.

El principi de divisió de poders hauria d’impedir que un poder entrés en el terreny de l’altre per qüestions que no li corresponen. I així com el poder polític no ha de condicionar les decisions dels tribunals, el poder judicial no hauria d’intervenir en el desenvolupament normal de les decisions polítiques. La seva actuació ha de respondre a indicis racionals de delicte, no a la valoració i el control de les decisions polítiques, que corresponen al Parlament. Per a la dreta tot el que no li agrada és de jutjat de guàrdia. Vox no té cap altra política i el PP cada vegada se sent més atret per les seves formes i mètodes. I així es judicialitza la política fins al punt que és legítim preguntar-se si el poder judicial és avui el poder hegemònic a Espanya.

Rajoy va tenir cinc anys (2012-2017) per afrontar políticament la qüestió catalana i va acabar subrogant la seva responsabilitat al poder judicial, amb la complicitat del PSOE. I vam tenir així un gran judici per un conflicte polític, cosa que en democràcia sempre és un fracàs. La tendència segueix i la dreta vol discutir als jutjats la resposta a la pandèmia del coronavirus en comptes de buscar un espai compartit per afrontar la triple crisi que tenim al davant: sanitària, econòmica i educativa. La ciutadania es debat entre la por i la necessitat de recuperar drets i tornar a una vida social digna d’aquest nom, amb un daltabaix econòmic sota els peus, mentre els partits polítics es barallen entre amenaces d’anar al jutjat de guàrdia. La dreta troba un territori fèrtil per a aquesta patètica estratègia en un poder judicial conservador per naturalesa i muntat sobre un sistema d’oposicions de biaix corporatiu i hereditari.