A la ciutat confinada, paisatge sonor

El compositor Josep Manuel Berenguer (Barcelona, 1955), artista inter-mèdia, fundador de l’Orquestra del Caos, col·laborador generós de tants, expert a sentir i escoltar, em fa arribar les seves notes del confinament. A casa, davant d’un pati on cada dia venero Cerdà i la seva visionària ciutat, se senten aquests dies refilades alegres corals i les campanes de la Concepció quatre illes més avall. La meva veïna, de pis que va del pati al carrer, no havia sentit mai el so del semàfor quan canvia de color, diu, admirada. A les vuit del vespre, aplaudiments, dos minuts, ja tímids. I l’helicòpter.

Elmer (Josep Manuel) Berenguer és un músic i professor considerat pel món, a França, Alemanya, Amèrica Llatina. Aquests dies una ràdio argentina li ha demanat les seves impressions –que sempre són sonores, socials, polítiques— i a partir d’aquí va continuar escrivint-les. Mentre acabo aquest article llegeixo el d’ahir en aquestes mateixes pàgines de Xavier Monteys sobre la necessitat de preservar de l’oblit la ciutat confinada. M’hi sumo, només hi afegeixo, i diria que Monteys ho compartirà, que el film que proposa, mut de propaganda, hauria de tenir la banda sonora del confinament.

Atent al que el silenci permet sentir i escoltar, com va ensenyar el 1952 el mestre John Cage, Berenguer descriu i carbura:

“Però no ha estat només la natura la que ha canviat el paisatge sonor de les ciutats. Una cosa semblant succeeix amb l’activitat humana, d’uns sons que no han desaparegut sinó que han mutat. Des d’on soc aquests dies, un apartament de la novena planta d’un hospital a la Diagonal de Barcelona, era impossible en altres èpoques distingir la campaneta o el pas del tramvia elèctric. Encara menys, potser, el campanar que dona les hores, que avui també repica l’Àngelus diari. Tampoc, per més fort que sonés, el bombo elèctric que algú, amb les finestretes del vehicle obertes de bat a bat, escampa en residu sònic per l’aire primaveral. Ara, a més dels dels ocells i del romanent del trànsit, aquests sons són, durant tot el dia, una part destacada del paisatge sonor d’aquest lloc”.

Des d’una novena planta, subratllo que ho diu: “Si el tramvia i el campanar, fins el bombo ocasional o els homes que ara conversen a peu de carrer, sempre hi han estat, no pas així els aplaudiments de les vuit del vespre ni les sirenes ni les trompetes més pròpies de l’afició futbolera que els acompanyen. Tampoc hi ha estat sempre l’helicòpter que de la manera més impúdica vigila i registra els nostres moviments. La rotació de les aspes sembla que ens estigui dient que mai més no ens deixarà tranquils. Si la tolerància al control social i policial i l’addicció a la seguretat van augmentar i no han disminuït significativament després del trauma de la caiguda de les Torres Bessones el 2001, ens podem imaginar que, si algun dia superem el repte del SARS-COV-2, els dispositius de control i seguretat acabats d’estrenar es resistiran a desaparèixer i buscaran nous horitzons d’aplicació”.

Sobre els usos actuals de la música als balcons i demés: “Si se’m permet, diré que aquestes manifestacions sonores em semblen crits. De por, en cert sentit, de manera que entren de ple en la categoria dels ritornelli descrits per Guattari i Deleuze a Mil Mesetas. Funcionen també com expressions d’autoafirmació, de manera que es poden considerar crits individuals, egocèntrics, insolidaris, que mostren amb tota la cruesa el germen de capitalisme que habita, per més que ens costi admetre-ho, al fons de les nostres ànimes. De fet, el hit que aquests dies punxen dj aficionats i professionals per tot Espanya, després dels aplaudiments de les vuit del vespre adreçats inicialment als sanitaris i capitalitzats descaradament aquí i allà pels cossos de seguretat, és Resistiré. No hi ha We shall overcome que valgui. ‘Jo resistiré’, doncs, és el missatge. Seguit de ‘si t’agrada veure com de bé resisteixo, ets benvingut. Si no, tant me fa’. Aquesta última idea va sent ara substituïda per una cosa de l’estil de ‘si no cantes, ets insolidari i amargat’”.

Resisteixen els morts, els malalts? “Ni un bri de qüestionament sobre la solidaritat de qui ‘resisteix’ no se sap si per la gràcia de Déu, de la Pàtria o del Rei. Ni traces, per descomptat, tampoc, d’interès per qui no ha pogut resistir o per qui està a punt de defallir. L’aplaudiment despullat dels primers dies s’ha transformat en festa macabra d’una societat infantilitzada i incapaç d’afrontar la por de la mort”.

Proposta: “Molt més solidari que contribuir-hi amb el producte de residu sònic de la pròpia misèria seria aprofitar l’ocasió i, ara que la tenim, posar-nos d’una vegada a l’escolta d’aquest món, tan desconegut i que tantes coses té per dir-nos”.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural