Cinc bons exemples

En temps de pandèmia, n'hi ha que destaquen i són exemplars. Us porto avui la meva llista de cinc persones i organitzacions que amb les seves accions s’han fet notar, i ho faig amb la intenció perversa que discrepeu en tot o en una part i feu la vostra pròpia llista perquè, entre tots, ens adonem, encara que sigui provisionalment, que molts fan bé les coses. Fins i tot en les circumstàncies més adverses.

La primera de la meva llista és Arrels, una fundació catalana. Constituïda el 1987, es dedica als qui no tenen llar i, entre ells, als gairebé 1.200 sensesostre que dormen al ras a Barcelona: inconfinables, no acostumen a arribar a vells, hi ha més homes que no pas dones, i gairebé la meitat són estrangers. La meva polèmica recomanació és que, per cada euro que vulgueu donar a algú que viu al carrer, en feu arribar dos a aquesta fundació o a alguna altra de semblant. Arrels té 68 treballadors i 400 voluntaris. És transparent: sorgida en l’òrbita de la Companyia de Jesús, funciona de manera impecable i, a més d’ajudar, arremet contra el que creu que és una societat que encara ha de millorar molt.

En aquesta pandèmia i a Espanya, el més habitual és malparlar dels nostres governs i governants. En tenim tot el dret, per descomptat, però permeteu-me que avui destaqui un encert extrem: fa uns dies, Margarita Robles, ministra de Defensa, va pronunciar la millor oració fúnebre, i la més colpidora, del que va de segle. Dura 45 segons i la podeu trobar a la xarxa. “No han estat sols. No hem pogut salvar-los la vida”. Amb aquestes paraules clausurava la ministra el dipòsit de cadàvers que es va instal·lar al Palacio de Hielo de Madrid en el pitjor moment de la primera onada de covid-19. En un instant, aquesta dona ens va recordar a tots els humans que ho som perquè enterrem els nostres morts.

La llista continua, ara a Europa: una altra dona, Angela Merkel, de 66 anys, i Emmanuel Macron, un home de 42, fan tot el que poden en aquest temps d'angoixa. Merkel, cancellera d’Alemanya des del 2005, guanya: no li calen mai més de 10 minuts per explicar als seus conciutadans que d’aquesta pandèmia se n’haurà de sortir pas a pas (Schrittweise), amb ordre, criteri i autoresponsabilitat. Doctora en Física i Química abans que política, Merkel parla sempre amb una combinació improbable de cautela i resolució que ens fa pensar a molts de nosaltres que els països governats per dones s’equivoquen menys que la majoria dels altres. Merkel està aconseguint que Alemanya tingui menys morts de covid-19 per 100.000 habitants que qualsevol altre gran Estat de la Unió Europea. Potser el secret és la seva cultura, molt vertebrada i bregada a l'hora de delegar facultats de decisió a tots els nivells de qualsevol organització pública o privada: és la difusió de l’ordre per la confiança en la iniciativa de tots. En això, exemplar.

Macron desperta enveja. Jove, insultantment educat i dotat del francès perfecte dels presidents de la Cinquena República, parla amb una càlida gravetat, sense declamar, sense alçar la veu, i sense –encara menys– repetir les coses cinquanta vegades fins a l’extenuació (vegeu a la xarxa els seus discursos del 13 i el 28 d’abril). La pandèmia s’ha acarnissat amb els francesos més que no pas amb els alemanys, però el país aguanta la realitat i la superarà. Macron no té la solidesa de Merkel, però el tenim molt a prop, és molt intel·ligent i fa de frontissa entre el Nord i el Sud d’Europa. Si França vacil·la o ens deixa caure, no anirem bé.

El cinquè i últim component de la meva llista és Bill Gates III, un empresari nord-americà de 64 anys. Gates va fer gran Microsoft, des d’on ara us escric, i després s’ha reencarnat com un filantrop prescient. La carrera d’aquest home demostra que un país és gran de debò si permet, primer, que les persones realment llestes tinguin camp per córrer i treballar en allò que saben fer i llavors els deixa gastar els seus guanys a desenvolupar un nou projecte. Ara ha tornat al primer pla perquè fa cinc anys, en un vídeo que ara resulta impactant, ens va advertir a tots: la propera tragèdia, va dir, no serà la guerra nuclear, una contingència a la qual hem donat bilions i bilions de dòlars. No. La propera catàstrofe serà una pandèmia i no estem preparats per abordar-la i resoldre-la (TED 2015: The next outbreak? We’re not ready). Ens va faltar parar bé l'orella.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.