Dues cares de l’epidèmia a 20 quilòmetres de distància

A Alcover, un poble fet de pedra a la ruta del Cister i als peus de les muntanyes de Prades, els veïns estan amagats o es preparen per fer un ensurt al foraster. No hi ha gent al carrer ni tampoc traient el cap pel balcó. Les portes de cases i comerços estan tancades. També les de l'ambulatori. Cal trucar al timbre i llavors apareix David García, el gerent, que des d'aquí atén una àrea bàsica de salut (ABS) formada per cinc poblacions que sumen 6.200 persones en un vast territori d'interior. Des de l'inici de la pandèmia, només s'hi han detectat quatre positius, amb una taxa minúscula: sis casos per 10.000 habitants. Als mapes de la Generalitat, l'escassa incidència del coronavirus aquí es reflecteix amb un blau pàl·lid.

A només 20 quilòmetres de distància en direcció al mar, la temperatura se suavitza uns graus i el cel apareix sense núvols. Però el blau del mapa es torna més intens. L'ABS Tarragona-7 mostra la taxa més alta de la província, amb 109 casos per 10.000 habitants. És un territori divers en si mateix, amb bonics xalets i també blocs de formigó al costat de zones boscoses. L'elevada incidència s'explica, en part, perquè inclou “els casos de la residència d'avis” Nostra Llar, explica una metgessa. L'ambulatori aquí sí que és obert: una dona amb hijab espera torn perquè l'atenguin i una altra pregunta què passa amb unes proves pendents. A la residència, que l'Exèrcit va desinfectar, han mort 13 persones i hi ha una trentena de contagiats.

Aquestes dues realitats dispars coexisteixen a 20 minuts en cotxe i en una única província, Tarragona, que comparteix diversitat amb moltes altres províncies espanyoles: grans ciutats i pobles petits, pisos estrets i cases àmplies, veïns que gairebé poden donar-se la mà pel balcó i d'altres tan separats que gairebé ni ho són. El debat està servit després de l'enèsima polèmica sobre com s'ha d'abordar, des del punt de vista territorial, l'etapa de desconfinament.

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va transmetre el cap de setmana als presidents autonòmics el pla dels seus experts perquè la fi de les restriccions es faci per províncies i no per comunitats. Sánchez, no obstant això, va topar amb l'oposició d'alguns presidents, que advoquen per una divisió més acotada: les àrees de salut. Ximo Puig (Comunitat Valenciana) ha parlat de “departaments sanitaris”, que coincideixen amb les comarques; Alberto Núñez Feijóo (Galícia) ha apel·lat a la dispersió de la població; i Alfonso Fernández Mañueco (Castella i Lleó) ha demanat “no penalitzar” el món rural. A Catalunya, la consellera Alba Vergés va citar Barcelona com a exemple del contrasentit d'organitzar per províncies, ja que és macrocèfala però també té pobles dispersos d'interior.

“El principi bàsic és que no hi ha un únic camí per a tot l'Estat. L'organització dependrà de moltes coses; per exemple, com s'organitzin els sistemes de vigilància epidemiològica”, opina Joan Ramon Villalbí, membre de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària. “Costa d'entendre que, en algunes illes petites, la gent continuï tancada a casa. El canvi ha de ser dispar, però l'àmbit territorial l'ha de definir el Govern”, afegeix.

“Aquestes decisions tenen a veure més amb criteris polítics que no pas assistencials”, lamenta des de la seva consulta d'Alcover el doctor García. Passi el que passi, afegeix, els professionals “adaptaran aquest marc comú a la seva realitat concreta”. En el cas de la seva àrea bàsica de salut, es tracta d'“un territori dispers i amb gent gran”, la qual cosa en aquest cas ha contribuït a mantenir “una taxa molt baixa”. “Tots ens coneixem i, des d'abans de l'estat d'alarma, ja vam aconsellar a la gent gran que es quedessin a casa. I ho han fet”.

Però no sempre passa igual. García es pregunta com és que Sòria ha presentat taxes més elevades. O per què un altre territori similar al seu (la conca d'Òdena) es va convertir en el principal focus de contagi a Catalunya. O què ha passat perquè en una residència del seu territori no hi hagi hagut contagis, a diferència dels Pallaresos. “Hi ha molts factors. I l'atzar n'és un”.