Els que volen: captius a l’aeroport del Prat

No hi ha res per veure al mirador d'avions del Prat, un parc de terra on habitualment els nens aixequen el cap per gairebé tocar la panxa d'aquests aparells voladors i sentir el brunzit que fan quan s'apropen a la pista. No hi ha ningú a la plataforma elevada que hi ha al costat del riu Llobregat, on solen agafar posicions els fotògrafs aficionats. Tampoc tindrien gaire cosa per retratar: només vuit avions van aterrar ahir a la tarda a l'aeroport Josep Tarradellas, transmutat en un escenari fantasmal, un temple del silenci per on pul·lulen els pocs viatgers que encara volen i on els sensesostre que l'habiten són menys invisibles que altres vegades.

El trànsit aeri ha caigut un 94% al Prat però, per què volen els que encara volen? Per feina, per una emergència o perquè estan atrapats en algun lloc del planeta i volen tornar. És el cas dels animats egipcis que es deixen veure davant dels mostradors de facturació. La terminal 1, l'única operativa, acull un intercanvi de viatgers captius del coronavirus: el vol MSC 2063 noliejat per Air Cairo amb ajuda de l'ambaixada porta quatre espanyols que tornen d'Egipte i portarà cap allà més d'un centenar d'egipcis que volen sortir d'Espanya.

Mustafá Salem, de 34 anys, torna amb la seva dona i els seus tres fills perquè se'ls han acabat els diners. “Fa cinc anys que soc Girona i hi treballo com a investigador mèdic. Som feliços, però el lloguer és car i no puc treballar. Al meu país tinc una feina fixa a la universitat”, explica. El Youssef, de 23 anys —cap rapat, jaqueta de cuir, frondosa barba de hipster—, estudia Enginyeria a Madrid. Però ara torna a casa, com molts estudiants. “Quin sentit té seguir aquí amb classes en línia? A més, si cal morir, millor que sigui prop de la família”, fa broma mentre fuma un cigarret.

Però la seva família està preocupada de debò, i el Youssef ha vist en aquest vol una oportunitat (potser l'única en mesos) de sortir. Critica que ha hagut de pagar de la seva butxaca 1.200 euros pel vol i per dues setmanes de quarantena forçada que ell i la resta de passatgers passaran en un hotel de Marsa Alam, a la riba del mar Roig. “No podrem sortir de les habitacions en dues setmanes i és una pena”, lamenta Salem, l'investigador, “perquè Marsa Alem és lloc bonic per bussejar”.

Gairebé tan bonic com les Maldives, on Alberto Alcázar, Sara Castillo i la seva filla de 15 anys han passat una quarantena fidel a la seva etimologia: 40 dies al paradís. Creuen la porta d'arribades amb cara de cansats després d'un periple aeri —Malé, Doha, Londres, Barcelona; i ara busquen bus per anar a València— que els ha fet oblidar les aigües turqueses de Maafushi. “És una illa local, per a turistes de motxilla, res de resorts”, explica ella. La família va sortir d'Espanya el 10 de març. “Encara es deia que era només una grip, els carrers s'havien omplert pel Dia de la Dona…” Havien de tornar a finals d'aquell mes, però KLM va anar cancel·larnt els vols successivament i no han trobat altres bitllets —4.000 euros els ha costat “la broma”— fins avui.

A les platges Maafushi tot bé, gràcies (riuen), fins a l'última setmana: “Van saltar casos a la capital i, encara que la gent és encantadora i fins i tot ens van regalar polseres, ja ens van començar a mirar una mica malament”.

Més mal tractada s'ha sentit Anna Miró, de 40 anys, al cementiri nou d'Eivissa, d'on torna lleugera d'equipatge després d'haver dit l'últim adeu a la seva àvia de 93 anys. “Encara que ha mort per causes naturals, ens van obligar a incinerar-la. Van ser molt desagradables”, diu la dona, farmacèutica a Barcelona.

Per feina ha volat també a l'illa i ara en torna el Víctor, que cada dos per tres ha de mostrar el certificat que l'habilita per treballar. “Als avions només s'omplen algunes files. I el seient del mig es deixa buit. Com això”, i mira al seu voltant: els bars precintats amb plàstics, el so sord de l'aire condicionat, la porta d'arribades on ningú espera ningú.