Posar un preservatiu a Sant Jordi

Maig de 1961. Josep Pla ha passat uns dies al Midi. El general De Gaulle considera que a França hi ha massa vi i vol transformar les vinyes del sud en un fanguet de llegums i hortalisses. Allí hi ha nascut un tipus de pagès que treballa prim i guanya gras. Tenint en compte que la vinya demana poca feina, als països del Llenguadoc i la Provença les hores sobreres s’han dedicat al sexe i a castigar el cafè, a la fanfàrria amb instruments de vent i a practicar el joc propi d’aquestes terres, la petanca. Tot i guanyar més diners, si passen a produir verdura no hi podran jugar cada dia. Pla en parla amb uns ocasionals al Rosselló i els diu “jugueu-hi diumenge”. “No n’hi ha prou, perdríem el toc”, li contesten. L’article a Destino es titula De Gaulle contra la petanca.

Passats els anys, sabem dues coses. De Gaulle no va liquidar la petanca i França produeix un mar de vi. Però el pinyol és de caire antropològic. La petanca té una funció ritual. Demana l’observança diària, escenificació, passos de ball, tradició, i es tracta del culte a una comunitat. És un ritual, perquè celebra una manera d’entendre el món, de pagesos ociosos i rics, i és prou antic per mitificar el present en funció del passat, al capdavall l’única cosa que interessa el contribuent satisfet.

Si no és prohibint-les, costa molt que la gent deixi les pràctiques rituals. Només les causes de força major esbraven els costums. Mirem les fogueres de Sant Joan. S’encenen un any rere l’altre, no obstant el segle i mig de restriccions que porten al llom. Tan sols les evitaria una pedregada. I l’any que som ha passat una cosa semblant amb la Diada de Sant Jordi. És un dels cultes catalans més simpàtics. Permet la foto de família ben avinguda, més que l’Onze de Setembre, i també connecta el grup amb un passat fabulós. Però la pandèmia ha obligat a buidar-lo de la coreografia característica, les riuades parsimonioses de gent alegre i galtavermella, i l’ha escatat de la dramatúrgia primordial, l’obsequi de roses i llibres. Avui celebrem Sant Jordi en un país digital i no sabem si riure o plorar.

Les aglomeracions estan prohibides, però llibreters, editors i escriptors han fet un bon esforç perquè tinguem un reflex de la Diada a mòbils i ordinadors. Si sou pacients, avui veureu dotzenes d’autors. Menys lletraferits i més pantallaferits, una mica desballestats pel confinament, ullerosos, peluts i despullats del glamur de la cua i l’ombrel·la, us han gravat vídeos de recomanacions, recitals i alguna súplica. També podreu comprar llibres a plataformes d’urgència. S’han muntat de pressa i corrents per evitar que Amazon no s’emporti el pastís sencer: som el dia que la gent del llibre fa l’agost. Fins i tot podreu reservar dedicacions futures, comprar i regalar en diferit. Agafeu el telèfon i que el cavaller mati l’aranya, perquè Sant Jordi és Catalunya.

La gent del llibre ha quedat esmaperduda. El miratge d’un sector unit s’ha evaporat al ritme de les iniciatives i de les queixes sectorials. Però no hi ha mala fe. En primer lloc, ja se sabia que concentrar la salut de tants treballadors en dates puntuals no és gaire útil. Tothom perd el toc. I en segon lloc, no pretendrem que la gent del llibre sigui menys competitiva que posem per cas la gent del porcí. Enllà d’això, un ritual buit és un ritual tristíssim. I sense la gent —no parlem dels lectors—, sense la gernació Sant Jordi no val res.

La gitanada o el jovent que venent roses furtives es treien un sobresou no hi seran. La rosa píxel frega el ridícul. No ens omplirem els ulls amb l’esclat primaveral dels cossos a cel batent. Els avis no aniran amb els nets a remenar contes. No es podrà fer la dolça compra d’última hora, per arribar a casa amb una flor als llavis i un llibre a l’aixella. I els bledes que frisen per fotografiar-se amb els supervendes, a tot estirar els podran masegar a la xarxa durant un directe defectuós.

Bo i tot serà bonic. Potser no s’ha tingut temps de muntar-ho bé. Alhora, pot ser que els llibres s’assemblin més aviat a les verdures que no pas a les vinyes i que, per tant, la política cultural hi hauria d’estar tot l’any a sobre, regant, enllà de Sant Jordi i Nadal. Sigui com vulgui, tot plegat recorda un altre cas de grinyol entre la realitat i la voluntat. A mitjans dels noranta, una caravana de metges corria pel Midi d’Àfrica. Hi havia un repunt bèstia de la sida. La comitiva de jeeps s’aturava als llogarrets remots. Repartien preservatius i explicaven com fer-los servir. Enmig dels congregats, un metge feia lliscar avall el preservatiu per un fal·lus de fusta. L’any següent hi van tornar. L’escorpí de la sida s’havia multiplicat, a despit que a cada casa hi hagués un fal·lus de fusta amb el preservatiu perfectament posat. Un objecte de culte orfe d’instruccions i de costums, amb usuaris mancats de toc, sense constància, amb tot de víctimes, el fruit d’una profilaxi estil De Gaulle.