Mor de covid Benet i Jornet, pare de la nova dramatúrgia catalana i popular autor de telesèries

El coronavirus s'ha emportat Josep Maria Benet i Jornet, Papitu per a tots els que el coneixien, el pare de la nova dramatúrgia catalana i popularíssim autor de serials televisius, un gènere que va reinventar per a la televisió catalana amb sèries com Poble Nou, Nissaga de poder, El cor de la ciutat o Ventdelplà. Diverses de les seves obres teatrals, com E. R. (amb el títol d'Actrius) i Testament (Amic/ amat) les ha portat al cinema Ventura Pons. Benet i Jornet (Barcelona, 1940), que ha mort aquesta matinada de covid en una residència pública de Lleida, ha tingut una influència fonamental en el teatre català i la seva empremta es pot rastrejar fins a les noves fornades de la creació contemporània. Era, a més, un home molt estimat, vitalista, divertit –encara que amb un fons de dolor existencial i angoixa que es revelava en les seves obres–, cèlebre per la seva modèstia, la seva generositat, el seu icònic somriure i la seva amable ironia, i la seva mort ha trasbalsat el món escènic, literari i televisiu, fins i tot en aquest escenari actual de tragèdia global.

El dramaturg i guionista, Premi Nacional de Literatura el 1995, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2013, Max d'honor i Creu de Sant Jordi, entre altres guardons, s'havia apartat, des de 2015, de la vida social perquè tenia alzheimer. El seu comiat havia estat progressiu, puntuat per espurnes de consciència, i havia tingut moments molt emotius, com un vermut multitudinari amb el qual se'l va homenatjar el 2016 amb motiu de la Medalla d'Honor de la SGAE o la celebració del seu 75è aniversari al Teatre Nacional de Cataluña (TNC). La seva filla Carlota, autora d'un llibre commovedor sobre el seu pare, El somriure sota el bigoti (Columna, 2018), ha dit que Benet i Jornet “ara vola lliure”. Ha explicat que el seu pare havia donat el cos a la ciència però no serà possible complir el seu desig atesa la normativa per la pandèmia, i tampoc se li podrà fer cap acte de comiat. “Quan acabi tot això farem amb els seus amics una gran festa per celebrar la seva vida”, ha declarat. La seva filla el recordava expectant davant la resposta del públic quan es van estrenar els primers capítols de les seves telenovel·les (va escriure en total gairebé 5.000 episodis).

En el teatre català, Benet i Jornet deixa una marca profundíssima, per la seva influència en diverses generacions d'autors i per la seva producció, un centenar d'obres, entre les quals hi ha algunes que van marcar el panorama escènic quan es van estrenar, com Una vella, coneguda olor (1964), Berenàveu a les fosques (1972), Revolta de bruixes (1977), Quan la ràdio parlava de Franco (1979), Ai carai! (1989), Desig (1991), E. R. (1994), L’habitació del nen (2003), Dones que ballen (2010) o Com dir-ho (2013). La creació de l'autor, d'una gran autoexigència, ha passat per diverses fases, des d'un teatre més realista a un altre de caràcter introspectiu i fins i tot existencial, amb situacions límit i certa truculència emocional. Però sempre s'ha caracteritzat de manera especial per retratar la gent corrent i els seus problemes. La televisió li va permetre aprofundir en temes socials com l'alcoholisme, l'homosexualitat, la malaltia o la discapacitat. Encara que no era militant polític, la seva consciència social era molt forta.

Rosa Maria Sardà, que n'era una gran amiga i que ha representat “pràcticament totes” les seves obres al teatre (on també n'ha dirigit dues) i el cinema, ha recordat Benet i Jornet com a autor d'un text que va escriure per a la mort de Terenci Moix, amic de tots dos. “Ara se n'han anat ell i tot aquell grup d'amics, aquell Camelot, com deia el Papitu, s'ha desintegrat. Són records d'una amistat irrepetible”. Sardà ha recordat l'emoció quan li va oferir fer per a televisió Una vella, coneguda olor. “Aquí va començar, fa més de 45 anys, la nostra gran amistat i gran col·laboració. Crec que el meu millor paper en cinema ha estat una obra seva, Amic/ amat”. El 2005, Benet i Jornet va ser un dels amics de Terenci que, juntament amb Núria Espert, Maruja Torres o Romà Gubern, van escampar les seves cendres a Alexandria.

El que ha estat deixeble principal de Benet i Jornet, el seu col·laborador i un dels seus grans amics, el dramaturg i director Sergi Belbel, fonamental en la projecció internacional de l'autor, l'ha recordat avui en el terreny professional com “el gran mestre acadèmic no acadèmic, que t'ensenyava sense que en fossis conscient”. El seu mestratge, ha dit a aquest diari, “era tant vital com intel·lectual, i es produïa dia a dia”. “La seva herència és deixar-nos herència, el llegat era la seva gran obsessió, la idea de formar part d'una cadena de transmissió cultural com a manera de lluitar contra la mort i l'oblit”.

Com a autor teatral, Benet i Jornet, destaca Belbel, “tenia clar que el teatre és l'art del present, el seu primer referent va ser el realisme de Buero Vallejo, després el teatre polític de Brecht, i després l'intimisme a partir de Desig; l'obsessionava no sonar vell, ‘si veus que alguna cosa sona vella, renya'm!’, em deia. La seva característica principal, a més de la plasticitat i de la capacitat d'il·luminar una escriptura en perpètua investigació, eren la vitalitat i la passió, el teatre era per a ell com el sexe, com el menjar; el teatre era la vida”. Belbel ha evocat l'etapa final de Benet i Jornet: “Li posàvem música, li agradava escoltar West side story. Tot i que no deixa de ser immensament trist, com que patia alzehimer el seu final ha estat menys dur que el tan cruel de les moltes persones soles i aïllades que moren aquests dies amb totes les facultats cognitives intactes”. Sergi Belbel ha reflexionat que si Benet i Jornet i ell haguessin escrit abans un guió per a una sèrie amb un argument com el del coronavirus, “no ens l'haurien comprat”, per increïble.

Per la seva banda, un altre dels amics i col·legues de Benet i Jornet, el director del TNC i també dramaturg, Xavier Albertí, destaca: “Cal agrair al Papitu tres coses: una, haver reivindicat millor que ningú la tradició del teatre de Catalunya, i la necessitat de tornar als nostres autors, Pitarra, Guimerà, Rusiñol…; dues, la seva pròpia contribució a aquesta tradició, ser la connexió, la figura clau, entre una línia que es trenca el 1939 i la de la nova dramatúrgia, la que representa especialment el gran capità Sergi Belbel (però també una altra generació posterior); i tres, el que va fer amb les telesèries de TV3, una altra connexió, aquesta entre la llengua i les classes populars, contribuint a mantenir i difondre el català a través de la Transició”.

Benet i Jornet, autor d'unes heterodoxes memòries, Material d’enderroc (Edicions 62, 2010), era net d'un avi pagès de les Borges Blanques i d'un metge. Els seus pares es van instal·lar en un pis de la ronda de Sant Antoni de Barcelona. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i a l'escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va fer amistat amb Maria Aurèlia Capmany, Josep Montanyès i Fabià Puigserver. Va ser professor a l'Institut del Teatre. Entre els qui l'han recordat avui figuren Toni Casares, director de la sala Beckett, que ha recalcat que el dramaturg no només deixa una empremta en el teatre català sinó també “una llavor” que ha de seguir fructificant en la nova autoria; el Teatre Lliure, amb el qual va col·laborar en nombroses ocasions, l'ha reivindicat com a gran home de teatre, i la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, l'ha qualificat com “un dels principals renovadors del teatre català”. El director i productor televisiu Joan Bas, cocreador amb ell de Poble Nou, ha enaltit la seva “tenacitat i energia”. I la protagonista de la sèrie, Margarida Minguillón, la popular Rosa, ha lamentat que en qüestió d'homenatges “no ha estat ben tractat quan era viu”, sobretot per part de les institucions.