Mestre de dramaturgs

Fa dos anys, Josep Maria Benet i Jornet va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el va entendre com un reconeixement al teatre que es feia a Catalunya en aquells moments (i se segueix fent ara). Poc abans, havia pres una decisió simbòlica: que les seves obres deixessin de representar-se als teatres públics catalans, perquè aquells espais havien de reservar-se als nous autors.

Als seus 75 anys, ha lluitat pel teatre des dels tèrbols anys 60, quan “el panorama a Catalunya era desolador”, fins a l'actualitat, quan ha aconseguit arrencar-se aquella espina clavada i afirma, amb orgull, que “el teatre català passa pel seu millor moment”. I ell ha jugat un paper crucial per superar aquella “travessia del desert” i aconseguir el que, en el seu moment, va qualificar com una utopia: “Somiàvem amb un futur utòpic i impossible del teatre català: sabíem que no passaria mai però mereixia tot el respecte i tota l'ajuda”, va recordar fa quatre anys, com a president d'honor de la Fundació de la Sala Beckett. Però va passar.

Si la dramatúrgia catalana contemporània no ha estat flor d'un dia, ni una simple moda, ni tan sols una tendència generacional, sinó un corrent cultural potent i consolidat, és en bona part gràcies a noms com José Sanchis Sinisterra, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Toni Casares o molts d'altres i, en particular, gràcies a Benet i Jornet, gran referent dels mestres citats i dels nous noms de la creació catalana.

Més enllà de prolífic guionista de sèries de televisió, Benet i Jornet és mestre de dramaturgs. Ha estat una peça clau en el projecte T-6 del Teatre Nacional de Catalunya, una aposta de Toni Casares (director de la Sala Beckett) i de Sergi Belbel (que dirigiria el TNC) per fomentar l'autoria i direcció teatrals. L'aposta es va guanyar.

Autors referents

Per això quan, en part per la persistent crisi, el T-6 va abaixar la persiana (una dècada després, el 2013), la dramatúrgia catalana estava consolidada. Hem conegut Pere Riera o Cristina Clemente, hem gaudit de Jordi Casanovas, ens hem esglaiat amb Jordi Oriol o amb Marilia Samper, hem après amb Pau Miró i amb Mercè Sàrrias… I aquests autors s'han convertit, al seu torn, en referent de molts altres. Cadascun amb el seu estil, amb les seves obsessions, amb les seves il·lusions.

Les sales alternatives (amb la FlyHard al capdavant en creació teatral) han sabut absorbir tot aquest talent. Un talent que s'ha adobat a l'Institut del Teatre o a l'obrador de la Beckett o a escoles com Eòlia o al teatre aficionat o, en alguns casos, fora de Catalunya, però que té un accent indiscutiblement català. Els joves (i adults) valors de la creació fan un teatre que ens atrapa per la seva proximitat, per tot el que té de crítica social, perquè l'espectador es reconeix en els personatges, reconeix els escenaris, reconeix els ambients. Un teatre semblant al de Jornet.

El gran temor de Benet i Jornet era que “l'autor, després d'estrenar, es quedés sense un lloc on fer i dir”. Calia seguir cuidant-lo, calia acaronar-lo, consentir-lo. És el que ha fet Papitu i el que pensa seguir fent.