L’Estat, aquesta gàbia segons Buch

Diumenge a la tarda, mentre la televisió catalana emet Churchill, la cinta de titulars que llisca contínuament per la part baixa de la pantalla sintetitza el relat sobre la crisi sanitària elaborat per l’independentisme governant a Catalunya. És aquest: “El Consell de Ministres aprova les restriccions de moviments anunciades el dia abans pel president Sánchez”. “Quim Torra celebra una mesura que la Generalitat demanava des de feia temps”. “Urkullu demana en la conferència de presidents que les comunitats autònomes siguin les que concretin les activitats essencials”. “En les últimes 24 hores han mort 832 pacients de coronavirus a tot Espanya”. “Arriba a Catalunya un milió i mig de material quirúrgic comprat a la Xina”.

Els continguts resumits en aquests titulars s’havien explicat abans més extensament als noticiaris i en l’abundant programació dedicada aquests dies a la pandèmia. Es dona per sabut que el material arribat de la Xina ha estat demanat per la Generalitat. Es dona per sabut que les mesures adoptades per Sánchez arriben tard perquè ja fa temps que Torra les ha reclamat. Es reitera que a les comunitats autònomes se’ls impedeix decidir sobre aspectes decisius de la crisi, com recorda la demanda d’Urkullu, que per descomptat no va ser atesa. I tot plegat sobre el truculent escenari de mort que assola Espanya, Catalunya inclosa. Poca estona abans, en una roda de premsa emesa en directe, el conseller d’Interior, Miquel Buch, havia explicat, sobre el confinament de la Conca d’Òdena, que “la camisa de força” i la “gàbia” on Catalunya està impedeix que la Generalitat apliqui mesures necessàries contra l’epidèmia però que, malgrat tot, no són autoritzades pel Govern d’Espanya. En la retòrica de Buch la camisa de força i la gàbia poden ser, segons es vulgui interpretar, els decrets del Govern d’Espanya sobre l’estat d’alarma, el mateix Govern espanyol o, simplement, l’Estat. Dimarts va subratllar que la Generalitat no pot decidir res perquè està subordinada al Govern d’Espanya.

Si no actuem més i millor és perquè no ens deixen. Així és com la pandèmia del coronavirus ha esdevingut un baló d’oxigen per al Govern de Junts per Catalunya i ERC, que el mateix Torra ja havia donat per esgotat el 29 de gener en anunciar unes eleccions anticipades. Quan Sánchez va decretar l’estat d’alarma i es va constituir en autoritat única per dirigir la política contra la crisi sanitària, va alliberar d’aquesta feixuga responsabilitat els qui l’exercien fins llavors. La conseqüència immediata a Catalunya ha estat que el Govern de Torra abracés amb entusiasme el paper de víctima: primer, del centralisme; després, de la ineficàcia. Sempre, de l’Estat, aquell ens forà i enemic que és l’Estat espanyol quan qui s’hi refereix és un nacionalista català. Un inesperat regal dialèctic per als sobiranistes que es mouen com peix a l’aigua en la confrontació amb el pèrfid centralisme espanyol.

Instal·lat així en el paper de portaveu de totes les queixes, demandes, peticions, reclamacions i exigències davant de l’Estat, el Govern de Torra ha hagut d’actuar com a executor d’una política sanitària que no dirigeix i ho ha fet recuperant el discurs del victimisme contra el centralisme i posant sempre per davant que si alguna cosa no funciona és per culpa del Govern d’Espanya; si arriba tard és per culpa del Govern d’Espanya, si no hi ha mitjans és perquè el Govern d’Espanya no els aporta. Sempre més tard del que ens cal, sempre amb menys del que reclamem, repeteixen el president i els seus consellers. El més significatiu és, potser, el moment en què Torra preconitza la irresponsabilitat econòmica total de la Generalitat. En pocs minuts de diferència exigeix la rebaixa, l’endarreriment i/o exempció d’impostos per a empreses i treballadors autònoms i, tot seguit, exigeix també que tot això sigui, en tot cas, a càrrec del Govern d’Espanya. El mateix esquema que aplica a la demanda d’instaurar amb urgència una renda mínima universal per als afectats per la crisi, que per descomptat ha de ser amb fons aportats per l’Estat.

És una incògnita el rendiment que aquesta barreja de victimisme i oportunisme descarat pot tenir en unes eleccions, siguin quan siguin. Però els sobiranistes s’esforcen per convertir-la en una oportunitat per recuperar la malparada cohesió d’aquesta meitat de l’univers social català que els segueix des del 2010. Una oportunitat caiguda del cel quan menys l’esperaven i més falta els feia. Però també es pot girar en contra seu com un bumerang.