El fals moment del no-res

Com si a les seves confuses tesis la presidenta de la Comunitat de Madrid guardés alguns moments insospitats de lucidesa, em veig en l'obligació moral d'admetre que coincideixo amb Isabel Ayuso i, tal com li passava amb els embussos de Madrid, jo trobo bastant a faltar el trànsit de Buenos Aires. Barcelona et dona mar, muntanya, una associació de marihuana cada tres carrers, però no un embús com Déu mana.

Aquests en els quals et passes dues hores al cotxe i en què la ràdio ja no et brinda aquesta amistat unilateral i en què fins i tot el hit de la teva vida t'aclapara. Llavors, apareix el moment del no-res. Un moment per desafiar el pànic a l'avorriment i els estats d'ànim de la solitud. Un moment introspectiu, panacea per als incomptables psicòlegs de la capital argentina.

D'entrada, el confinament, em va semblar com el trànsit. Sense anar al psicòleg, és clar. Una sort per a les meves finances i una desgràcia per a la meva autoestima, però amb diners al banc i molt temps per reflexionar. Tot un desafiament. Ja se sap que això de pensar és com la veritat, cadascú l'afronta de la millor manera que pot.

Vaig pensar en aquell moment del no-res i vaig recordar un conte que vaig llegir a l'escola secundària sobre un home de negocis que es va convertir en rodamon després d'adonar-se que els cinc minuts que més gaudia del dia eren els que transcorrien entre que sonava el despertador i es llevava. Llavors, va decidir convertir la seva vida en aquells cinc minuts. Em va passar pel cap també un home que cada matí em creuo a l'avinguda Roma mentre passejo amb el meu gos Camilo.

Algú em va explicar que dorm al mercat de Sant Antoni i que passa els matins en un banc de l'Eixample perquè una veïna li dona menjar. No en sé gaire més, d'ell, més enllà que té un gust informatiu i literari dubtós (sempre porta La Razón i la Cuore) i que es peta de riure quan veu com m'amago per angoixar el Camilo. No n’hi ha per tant, els ho asseguro, però fa goig tenir un públic agraït.

Creia que el confinament m'acostaria al seu ús de les hores. Que trobaria el meu temps per al no-res, que m'avorriria de veure sèries i de llegir i que les notícies es repetirien com les agulles del rellotge. Tret de l'última cosa, em vaig equivocar en totes les altres. Em costa distingir quan començo i deixo de treballar i ja ni tan sols tinc el Camilo per justificar passejos davant dels Mossos. Amb la meva dona Martita, a aquest gos que havia reinventat el nostre matrimoni, li hem encarregat una altra missió: en temps de solitud sense solitud, s'ha de cuidar de la meva sogra.

Llavors la Martita, opositora a jutge, una experta en això del confinament, s'encarrega de cuidar la meva salut mental. No és de l'única cosa que em salva. En temps del coronavirus, a un tipus etiquetat socialment com a hipocondríac (jo em considero un previsor), sortir a fer la compra i combinar-ho amb els consells que circulen en els grups de WhatsApp és un còctel Molotov que la meva dona s'encarrega d'alleujar. També m'obliga a deixar l'ordinador i sortir cada nit al balcó per homenatjar el personal sanitari, sempre amb el pensament en la meva cunyada. Prenem una copa de vi. Ja no ens expliquem com ha anat el dia, però ens perdem en converses en les quals ens hem adonat, 12 anys després, que encara que ella va néixer al desembre i jo a l'abril, tots dos som fills de la tardor. Una pràctica per a aquesta vellesa que imaginem junts en algun poble d'interior de Catalunya o en una finca de Buenos Aires.

Trobo a faltar, això sí, la meva ala de la redacció. Per més que els meus veïns insisteixin que escolti la seva televisió, penso en Xavi Vidal Folch. No tinc la calidesa de Ramon Besa, ni les rialles de José Ángel Montañés i Robert Álvarez. Em falten els cigarrets amb Quixano, les correccions de Tronchoni, les xerrades amb Carles Geli sobre el Barça, les aventures per mig món de Jacinto Antón i els consells de cinema de Noelia Ramírez. Del mal humor gallec de la meva amiga Jessica Mouzo no me n'he deslliurat. Temps estranys. Ni l'angoixa convertida en positivisme d'Atrapat en el temps ni l'etern retorn de Nietzsche, el confinament m’ha portat un fals moment del no-res.