Epidèmia i sobirania

Quan es declara l’epidèmia calen mesures excepcionals. La qüestió de la sobirania, encara que no sigui objecte de discussió pública, es planteja obertament. Carl Schmitt, el jurista del decisionisme i de la polarització política —cal designar un enemic per marcar perfectament la separació entre el ‘nosaltres’ i els ‘vosaltres’—, ho va formular amb precisió: el sobirà és qui decreta l’estat d’excepció.

Correspon, doncs, a la lògica sobiranista la crítica dels governs basc i català a l’aplicació de l’article 116 de la Constitució. La suspensió de competències, la creació d’un comandament únic i la centralització de les decisions no tan sols constitueixen accions legítimes i constitucionals, sinó que són l’única forma amb un mínim de garanties d’eficàcia de lluitar contra el virus. No hi ha altra forma. Oposar-s’hi en circumstàncies tan greus i excepcionals és una actitud irresponsable i obstaculitzadora de la lluita de tota la societat contra l’epidèmia.

El nacionalisme més responsable, com és el cas del govern basc, s’ha limitat a deixar constància de la seva oposició formal, però tot seguit ha donat suport a les mesures del Govern espanyol. No és el cas de Quim Torra i del seu govern secessionista, orientat des del primer dia a la crítica de l’Executiu espanyol i a una gelosa disputa de totes i cadascuna de les seves decisions.

Hi ha una estratègia de plantejar el combat contra el virus com un exercici de disputa de l’autoritat, de la competència i fins i tot de la sobirania entre els dos executius

En aquesta actitud hi ha una disposició tàctica, de cara a endossar els fracassos al Govern central i reservar-se com a èxits propis els resultats bons que es puguin aconseguir. Però també hi ha una estratègia de plantejar el combat contra el virus com un exercici de disputa de l’autoritat, de la competència i fins i tot de la sobirania entre els dos executius. El de Pedro Sánchez, presentat despectivament com ‘el Gobierno de España’, en castellà sempre, i el govern en català, català per antonomàsia i per tant l’únic que s’ha d’obeir per part dels catalans.

Tot l’aparell de comunicació pública, que en el cas del govern nacionalista inclou íntegrament la programació sencera dels mitjans de comunicació públics, s’ha posat a disposició d’aquesta política d’explotació de l’estat d’alarma. Qualsevol decisió aliena, espanyola, permet i obliga a una resposta secessionista, que comença amb les intervencions i conferències de premsa del president i dels consellers i acaba amb el batalló dels tertulians i columnistes desplegats en els mitjans.

Aquest guió permet totes les tergiversacions que convinguin, per delirants que puguin semblar. La primera, sobre l’aplicació de l’article 116 de l’estat d’alarma, presentat com un nou 155, sense utilitat per combatre l’epidèmia i amb l’únic sentit de retallar l’autogovern i contribuir a la recentralització. Després, la crítica a l’ús del color groc a la publicitat oficial, denunciat com una explícita identificació entre l’epidèmia i la independència. I l’escàndol davant les crides a la unitat civil dels ciutadans confinats contra el virus, identificades segons aquesta mentalitat com a apologies de la unitat d’Espanya.

Torra sap que en situacions d’emergència la gran majoria de ciutadans tenen tendència a aixoplugar-se sota l’autoritat del Govern. És una reacció patriòtica, pròpia de les situacions de guerra, quan cal deixar de banda les diferències per concentrar-se a eliminar la malaltia. L’hora de la crítica haurà d’arribar més tard, després d’haver-la vençut. També l’hora de passar comptes a les urnes. Això, que ho han vist Urkullu i Arrimadas, no és compartit per Torra, i tampoc per Casado i Abascal. Cadascun d’ells vol que es produeixi el que als Estats Units anomenen rally round the flag (‘aplegar-se al voltant de la bandera’), però volen ser ells qui l’aixequin i també volen que sigui exclusivament la seva, Torra només la catalana, Casado i Abascal només l’espanyola.

L’aglutinant semàntic que ha trobat Torra per a la seva disputa sobiranista és la consigna del ‘confinament total’, eufemisme del control del territori català per part de la Generalitat, un cop aïllat totalment de la resta del món. No té gaire a veure amb el confinament de la població, que ja s’ha produït en un grau molt elevat, sinó amb el tancament dels aeroports, ports i fronteres. Tampoc té a veure, encara que Torra ho dissimuli, amb la paralització dels sectors productius sense vinculació directa amb la lluita contra el virus, com ha quedat provat amb la continuació de totes les obres de construcció que tenia contractades el govern de la Generalitat.

Acompanyen aquestes mesures la pruïja d’aparença antimilitarista exhibida pel govern secessionista. No tan sols vol l’aïllament de Catalunya, sinó que no hi vol veure ni l’exèrcit ni les forces d’ordre públic espanyoles. Tots els països europeus compten amb les forces armades per les tasques excepcionals que exigeixen l’epidèmia, però el secessionisme ho vol aprofitar per expulsar les forces armades i d’ordre públic espanyoles de Catalunya. El ‘confinament total’ és la independència de fet, obtinguda gràcies al virus.

El darrer graó en el deliri irresponsable del secessionisme orienta totes aquestes crítiques en una direcció sinistra i indigna, només compartida i empresa pels dirigents i forces polítiques xenòfobes i racistes del nacionalpopulisme d’arreu. Es tracta d’atribuir el balanç de mort i de pobresa que ens espera a l’acció i a la responsabilitat directa de Pedro Sánchez i del Govern espanyol, i metonímicament a Espanya. La cantilena infame que ens preparen, i que els més agosarats ja han començat a fer córrer per les xarxes, és que si Espanya fins ara ens robava, ara ens mata.

El més delirant de tot és que els qui aparentment més s’oposen al secessionisme com són Pablo Casado i Abascal facin el joc a Torra. Aquest és un argument addicional per tal que el catalanisme responsable, també l’independentisme encara capaç de mantenir el seny, prengui totes les distàncies amb la deriva irresponsable i oportunista de Torra, Buch i Budó.